12.02.2013 |Article d’opinió de Joan Marc Vendrell Ginés, educador de la Fundació Casal l’Amic.

Acompanyar per créixer

Del dia a dia, com a educador de la Fundació Casal l’Amic, aprenc a valorar les oportunitats que he tingut durant la meva infància i adolescència per la meva construcció personal i formativa. Del dia a dia, com a educador de Beques Escolars, aprenc que, a diferència de temps passats, aquestes oportunitats són escasses i s’han de guanyar (i no sempre es guanyen) amb molta lluita. I tot i que treballo amb infants i adolescents que viuen per sota del llindar de pobresa, observo com aquests no perden la motivació i les ganes de seguir endavant, de seguir estudiant i seguir creixent.

Aquest col·lectiu d’infants i adolescents que conviuen en situacions de risc i d’exclusió social (menors que formen part de famílies desestructurades i/o sense ingressos suficients, baix nivell de formació, etc.) conformen un grup molt vulnerable, especialment vers la seva futura inserció sociolaboral. D’aquesta manera es manté el cercle viciós on el fracàs escolar d’avui, és l’exclusió social de demà.

Segons les dades del Panel de Desigualtats a Catalunya de Fundació Jaume Bofill, créixer en una llar pobra limita de 14 a 1 les opcions d’assolir un títol post obligatori, és a dir, per una possibilitat que té una llar pobra d’assolir un títol post obligatori, una llar que viu per sobre del llindar de la pobresa en té 14. En referència a les beques per als estudis, les quals tenen un efecte neutralitzador amb les desigualtats, fa 8 anys només una de cada tres llars pobres gaudia d’una beca per als ensenyaments bàsics.

Malgrat la seva condició social i la falta de recursos provinent de les administracions, contem amb la voluntat de les famílies per voler aprofitar qualsevol oportunitat que els millori la qualitat de vida. En la gran majoria de famílies, són aquells infants i adolescents que tenen la motxilla preparada per l’endemà i l’horari del bus al cap. Saben que ningú els hi regalarà res i per això s’esforcen, donant-ho tot sense demanar molt.

Perquè al cap i a la fi, el que ens demanen és que els acompanyem en el seu procés de construcció d’una infància i adolescència, normalitzada amb les mancances adquirides. Reclamen un acompanyament per compartir moments bons, que són més bons quan són compartits, i moments desesperançadors on el suport és essencial per tornar a aixecar-se. Volen sentir-se protagonistes de les seves vivències.

Com a educador de Beques i com a persona, intento acompanyar d’una manera integral, centrant-me en el seu itinerari formatiu sense oblidar el seu entorn familiar, social i comunitari del qual formen part. Però per acompanyar a un infant es necessita la implicació de la gran família, ara petita per la manca de finançament, que és la xarxa comunitària que treballa per l’educació i la recerca d’oportunitats.