‘Aprendre sent menor, estranger i no acompanyat’, article d’Elisabet Moreras a l’Ara

Inici / OPINEM des de l'àmbit social / ‘Aprendre sent menor, estranger i no acompanyat’, article d’Elisabet Moreras a l’Ara

Article Elisabet Morera14.06.2017 | Article d’opinió d’Elisabet Moreras, educadora de Servei Solidari, al diari Ara.

Són joves que han hagut de marxar de casa, deixar enrere les seves famílies i fer un camí migratori, i estan emocionalment trencats

En els últims cinc anys han arribat a casa nostra 1.800 menors d’edat estrangers i sols. Són joves que han hagut de marxar de casa, deixar enrere les seves famílies i fer un camí migratori, i estan emocionalment trencats. Tan bon punt arriben, el sistema de protecció a la infància els rep en centres d’acollida i CRAE (centres residencials d’acció educativa), uns espais moltes vegades saturats, o en pisos assistits de primera autonomia.

Allà se’ls cobreixen les primeres necessitats bàsiques, però poca cosa més. Tenen més de 16 anys, un munt d’energia, somnis i temps. Què poden fer? Molts dels catalans de la seva edat treballen o estudien.

A ells això els queda lluny: estan en un buit dins el sistema educatiu català. Per edat ja no tenen accés a l’etapa escolar de secundària obligatòria. Podrien accedir a estudis més adaptats, com els PFI (programes de formació inicial), que els permetrien conèixer oficis o preparar-se per treure’s l’ESO més endavant, o els cursos d’inserció laboral del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), però el seu nivell lingüístic i competencial no és suficient per formar-ne part.

I encara hi ha un altre factor ben conegut, el dels papers, que juga en contra seu. La majoria estan tramitant la regularització de la seva situació jurídica en la nostra societat: per tant, si no tenen papers no poden accedir a determinats cursos del sistema educatiu, a cursos laborals o als programes de garantia juvenil.

Alguns fins i tot estan en situació de carrer, a causa del seu comportament en els espais que el sistema de protecció català els ofereix. Tots sabem que la vida al carrer és molt complicada. Busquen, desesperats, referents, que normalment acaben trobant al mateix carrer i que són de dubtosa credibilitat. Males pràctiques com el consum de drogues estan a l’ordre del dia. El consum d’inhalants és el més comú, perquè són econòmics i fàcils de trobar.

Joves, amb moltes hores de carrer, sense sortida. Què poden fer? Algunes entitats del tercer sector amb petites ajudes de l’administració estem intentant adaptar-nos a les seves necessitats. Volem donar-los un espai on es puguin sentir segurs, un espai amb harmonia i companyia, un espai de convivència, un espai on es generen vincles, un espai de respecte. En definitiva, un espai educatiu. Tots els professionals del sector sabem que si un infant o un adolescent no se sent segur és poc probable que es produeixi aprenentatge.

Aquesta és la lluita de l’equip professional i voluntari del projecte Tasta’m, que la Fundació Servei Solidari va crear fa cinc anys. Acollim joves d’entre 16 i 19 anys que han arribat fa pocs mesos en territori català. Durant un curs escolar passen quatre hores amb nosaltres cinc dies a la setmana-gairebé com una escola o un institut!-, i fan un tastet d’oficis que els permeti imaginar diferents escenaris per al seu futur. Els orientem professionalment però també els facilitem aprendre la nostra llengua i treballar les habilitats socials oferint-los un espai acollidor, on poden ser ells mateixos, conèixer-se i treballar-se a través de les competències emocionals, aprendre a conviure amb els companys, a treballar en equip i saber-se relacionar.

I, encara més important, al Tasta’m cadascun d’ells troba un referent estable, proper i disponible que l’acompanya durant el dur procés de la majoria d’edat: de passar pel procés de ser tutelat a extutelat; del pas d’un centre amb acompanyament professional constant a un pis d’autonomia (això els que han tingut un comportament exemplar). També troben suport davant la situació de carrer, si és el cas, i, en general, davant del dol migratori que pateixen, ja que no ensumen un futur prometedor. Les relacions que s’estableixen duren i perduren: alguns joves que han abandonat el projecte es continuen trobant amb els seus referents. Recordem que la majoria d’aquests joves aquí, a Catalunya, no hi tenen referents familiars.

Cal destacar la feina feta i la dedicació en hores no sempre laborals a totes les persones que treballen amb aquest col·lectiu: educadors i educadores socials dels centres d’acollida, els CRAE i els pisos d’autonomia de la DGAIA i de l’ASJTET, ja que acompanyar aquests joves i fer-los veure i creure que confies en ells i en el seu futur és molt complicat.

També cal assenyalar que el principal obstacle per continuar treballant amb aquests joves és la manca de finançament amb què s’enfronten algunes de les entitats per sustentar els projectes.

Tots i totes necessitem sentir-nos segurs, valorats, acollits… convidats, en definitiva, a formar part de la societat. Aquests joves només es mereixen el mateix que qualsevol altre ciutadà, els mateixos drets i deures: uns espais de present per somiar i treballar un futur amb persones que confien en tu.

Jornada 'Adolescents tutelats i en privació de llibertat'Cartell de l'Escola d'Estiu del Voluntariat