‘Aquí violència, digui’m?’, article de David Rodríguez a Social.cat

Inici / OPINEM des de l'àmbit social / ‘Aquí violència, digui’m?’, article de David Rodríguez a Social.cat

07.02.2018 | Article d’opinió de David Rodríguez, membre fundador de les fundacions MAIN, IDEA i EVEHO i vocal de la Junta de Govern del Col·legi de Treball Social de Catalunya, a Social.cat.

Veient les darreres notícies d’actes violents comesos per adolescents i joves -el germà de 14 anys que apunyalà i matà al seu germà de 19, el grup d’adolescents que campen al seu aire pels barris de Bilbao cometent actes delictius flagrants, de nou la filmació d’actes violents o l’assetjament en grup a través de les xarxes-, em porta a pensar que la nova dimensió de l’adolescent violent ens obre els ulls a una violència passiva, una violència que no cerca només vèncer, sinó que li cal la pompa del triomf i mostrar-se com mereixedora del trofeu als ulls dels violents passius que l’alimenten.

Hi ha moltes paraules que ens acosten a l’acte violent dels adolescents: lluita, assetjament, amenaça… L’anonimat a les xarxes socials ens permet utilitzar amb lleugeresa algunes armes lèxiques que es multipliquen i repliquen fins a l’infinit a la xarxa, però que en alguns casos no aconsegueixen activar els sentiments més purs i ancestrals… La mesura de la força, el contacte, i d’aquí que, el final lògic a l’escalada oral, a l’amenaça verbal en cadena, acabi sent l’agressió, podent-se donar el cas que l’executor no acabi sent ni el mateix que va iniciar el conflicte. En aquest sentit, poc es diferencien els adolescents dels adults.

La violència i el fet de convertir en perennes els seus resultats, mostren una vegada més que encara ara, malgrat que no sempre, però sempre massa vegades, les claus de l’educació flaquegen. La lògica assumida i justificada de la infracció quotidiana de baix nivell és, per exemple, no retornar el que s’ha trobat, no avisar d’un canvi mal donat, emportar-se el diari, colar-se a la cua del cine, aparcar en càrrega i descàrrega, quedar-se el bolígraf prestat, la mofa amb calbot, copiar a l’examen, connectar-se per temes personals al lloc de treball. Tot això sumat a un deteriorament de l’ús de les habilitats relacionals, normes socials i del gust per ser “ben educat”, col·loquen en un pla fictici actituds com l’educació, el respecte, l’auto límit, la contenció o el diàleg i ens fa que inconscientment siguem còmplices i en ocasions protagonistes d’actes que ens anul·len la raó i que s’activen per reacció.

Aquesta actitud, sovint involuntària, acredita l’evolució a estadis més violents, especialment si l’entorn natural, el diari, la família, ha incorporat com a lògiques i pròpies actituds com les anteriors, podent-se mostrar com un entorn hostil i apte només per a guanyadors, en el qual sobreviure.

La incapacitat manifesta d’un gran nombre de persones, allunyades per sort de la majoria, entre les que comptem a una munió d’adolescents i joves per activar estratègies resolutives adequades davant problemes i conflictes, ens porta a alarmants situacions de violència activa com a mecanisme il·lògic irracional i poc adequat, com eina d’imposició de voluntats individuals i col·lectives.

La violència entre iguals, com expressió relacional no assertiva, evoluciona al mateix temps que ho fan les esferes que la contenen, l’estructura familiar, la tecnologia, l’organització social, la resposta política. Per tant, segueix la lògica adaptativa que li permet fer-se contemporani i explicar-se davant el nombre més gran de persones possibles i pels mitjans més generalitzats. D’aquí, que hàgim de tenir en compte que la socialització actual de joves i adolescents en aquest moment es fa en dos mons paral·lels, el real i el virtual, el del desig i el de la realitat, i que en situacions de violència expressada, ambdós es retroalimenten i es necessiten de forma lògica.

En aquest marc, podem preveure que els missatges que llencem a molts adolescents i joves des del món adult els empenyen cap al desori de les decisions encertades i els predisposa a oposar-se més enllà del que evolutivament els correspongui. I si això segueix, podem ser part d’unes generacions que podien esdevenir els constructors del futur volgut com a societat, però no defallim!

20180206_Comunitats-que-eduquen20180206_Cineforum-FAS