‘Una qüestió de respecte i atenció’, article de Teresa Crespo a El Periódico

Inici / OPINEM des de l'àmbit social / ‘Una qüestió de respecte i atenció’, article de Teresa Crespo a El Periódico

Opinió gent gran Teresa Crespo01.10.2016 | Article d’opinió de Teresa Crespo, presidenta d’ECAS, publicat a El Periódico de Catalunya.

Aquest 1 d’octubre se celebra el Dia Mundial de les Persones Grans i, coincidint amb la commemoració, aquesta setmana s’han publicat a Catalunya un parell d’informes sobre la situació d’aquest col·lectiu amb el propòsit d’evidenciar una realitat en ocasions oculta. Les entitats socials la vivim de prop i ens agradaria que tothom en prengués consciència i assumís la responsabilitat de procurar el benestar de la nostra gent gran. Les persones d’edat avançada conformen un grup de població notablement important perquè tenim una societat cada vegada més envellida, gràcies al fet que l’esperança de vida augmenta progressivament. El sistema de salut és capaç de combatre millor les malalties i el grau de progrés dels països desenvolupats ha permès condicions òptimes perquè aconseguim viure un bon nombre d’anys.

Amb la crisi, una part significativa del col·lectiu de més de 65 anys ha patit canvis importants que val la pena comentar. Hem escoltat amb certa freqüència que, gràcies al manteniment de les pensions, els jubilats no han vist reduïts els seus ingressos, passant de ser persones amb escassa capacitat econòmica a ser avui envejats per la seguretat i la possibilitat de cobrir les seves necessitats vitals. L’afirmació és certa si ens atenim només a les xifres absolutes, però existeixen altres factors que ens obliguen a relativitzar-la. Davant una sèrie de fets constatats en l’últim informe INSOCAT, publicat per les Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS), hem de parlar de vulnerabilitat i de pobresa entre les persones grans. Malgrat la revalorització de les pensions en un escenari de descens salarial generalitzat, empitjorament de les condicions laborals i elevat índex d’atur (sovint de llarga durada, fet que comporta l’esgotament fins i tot de les prestacions de desocupació), la crisi ha afectat en gran mesura aquest col·lectiu. El miratge que ara són menys pobres és això: una il·lusió fruit de l’empobriment general.

La falta d’ingressos en milers de llars és un dels factors que s’han de considerar, ja que per a nombroses famílies les pensions dels avis s’han convertit en l’única opció per cobrir les seves necessitats quotidianes. A més a més, moltes persones grans –especialment dones– que necessitarien ser cuidades pels seus fills, es veuen obligades, malgrat la seva edat, a fer-se càrrec dels néts i de la casa, i en ocasions a oferir els seus petits estalvis per complementar la pensió i aconseguir que tota la família arribi a final de mes.

Si analitzem el desenvolupament de la llei de la dependència, que tantes esperances va despertar al seu dia, ens trobem que s’ha quedat molt lluny d’aconseguir el nivell de cobertura previst. En els últims anys ha augmentat el copagament per part de les persones beneficiàries, s’ha reduït l’aportació del Govern espanyol, les llistes d’espera s’han incrementat i la falta de pressupost per als cuidadors han esvaït el somni –que tots vèiem a tocar– de professionalitzar aquesta responsabilitat. Tampoc podem oblidar el problema de la vivenda, que afecta greument la població amb pocs recursos i, de manera específica, les persones grans en situació de vulnerabilitat. Amb freqüència resideixen en pisos vells sense les mínimes condicions de confort i sense poder mantenir la casa a una temperatura adequada per poder viure dignament. S’ha de tenir en compte, també, que l’estat de salut i el deteriorament de la mobilitat pot portar a dificultats per relacionar-se. A més a més de la soledat no desitjada, les manifestacions de violència per part de familiars o cuidadors són una realitat sovint oculta que només recentment s’ha començat a quantificar.

Finalment, vull destacar la desigualtat de gènere, una vegada més. Els estereotips i les pràctiques dominants de la nostra societat, en què la dona pateix contínues discriminacions i vulneracions de drets, es reprodueixen també en aquesta franja d’edat. Les dones que han treballat amb contractes laborals discontinus, jornades parcials i salaris inferiors als homes, es troben en la vellesa amb pensions extremadament baixes. Seguint la tradició, han prioritzat tenir cura dels familiars i han mantingut la seva presència en l’entorn privat i domèstic, així que no és estrany que l’activitat i les responsabilitats assumides al llarg de la vida no els acabin proporcionant una pensió digna i es trobin els últims anys de la seva existència sense dret a prestació o amb una pensió de 300 o 400 euros, del tot insuficient. Que serveixin aquestes reflexions per millorar el respecte i l’atenció envers la nostra gent gran.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/persones-grans-jubilats-atencio-les-persones-grans-dependencia-5424824

Portada del llibre sobre les ciutats d'Apip-acamManifestació treball digne