‘Discurs i realitat en l’àmbit de la dependència: Què s’amaga darrera dels últims pressupostos?’, article de Montse Pérez a Social.cat

Inici / OPINEM des de l'àmbit social / ‘Discurs i realitat en l’àmbit de la dependència: Què s’amaga darrera dels últims pressupostos?’, article de Montse Pérez a Social.cat

24.03.2017 | Article d’opinió de Montse Pérez, coordinadora de la Comissió de Dependència del Col·legi de Treball Social de Catalunya, publicat a Social.cat

“A Catalunya cada hora mor una persona dependent sense rebre cap ajuda”. “Caldrien 416 anys per donar resposta a totes les persones en situació de dependència”. Així de contundent, explícit i clar va ser Jose Manuel Ramírez, president de l’Associació de Directors i Gerents de Serveis Socials, el dia 15 de febrer en la compareixença a la Comissió d’Afers Socials quan presentava les dades de la dependència a Catalunya, recollides al XVII Dictamen de l’Observatorio Estatal.

En efecte, les retallades en els pressupostos són evidents: 85 milions d’euros menys l’any 2016 i 40 milions el 2017. En què es tradueixen aquestes retallades? Com afecten a les persones amb dependència i a les seves famílies?

D’una banda, trobem que la prestació més atorgada fins ara, la Prestació per Cuidador no Professional, patirà una retallada de 25 milions d’euros a canvi de concertar més places residencials. Quina ha estat la realitat? Únicament s’han concertat 900 places de les 24.00
0 que, segons dades oficials, calien al novembre del 2016.

La Generalitat, quan diu que cada vegada hi ha menys persones que sol·liciten la Prestació per Cuidador No Professional perquè després del Reial Decret de 2012 els cuidadors ja no cotitzen, omet part de la realitat. Intencionadament, oblida que el temps d’espera per rebre el primer pagament és massa llarg, uns 18 mesos des de la sol·licitud. No només això, sinó que aquests són uns mesos perduts, ja que no es perceben endarreriments. I, a més a més, l’import econòmic percebut ha patit una retallada de quasi 100 euros. Conseqüentment, moltes persones renuncien a sol·licitar una ajuda a què tenen dret perquè la realitat els convenç que no val la pena sol·licitar-la. El que és més greu: moltes famílies creuen que aquesta prestació ja no existeix.

Quant a la manca de places residencials, la solució que tenim són les Prestacions Econòmiques Vinculades. Amb aquestes prestacions les persones que estan esperant una plaça concertada en un centre residencial poden sol·licitar una ajuda econòmica per fer front al pagament de la plaça privada. Aquest any s’espera una retallada de 18 milions en aquestes prestacions.

Què pretén el Govern? Tot un artifici: sembla fer allò que deia la Llei d’Atenció a la Dependència i Promoció de l’Autonomia, “menys prestacions econòmiques i més serveis”, però la realitat és molt diferent. Es compleix la primera part de la proposició, menys prestacions econòmiques, però els serveis continuen sent molt insuficients. Per tant, caldria revisar les prioritats i entendre que no podem construir un nou país sense prioritzar a les persones que hi viuen. Elles són la nostra raó de ser.

D’altra banda, trobem a les famílies. Famílies que han de fer front a les despeses sense rebre cap ajuda durant uns 18 mesos, si és per rebre la Prestació per Cuidador No Professional, i durant uns 6 des del moment en què s’ingressa en un centre residencial ocupant una plaça privada i es comença a rebre la Prestació Econòmica Vinculada. Famílies que han de pagar places d’aproximadament 2.000 euros al mes durant 3 o 4 anys, que és el temps que triguen a accedir a una la plaça concertada. Amb pensions cada vegada més minses, fent ús dels estalvis de tota una vida i sempre amb l’angoixa que no faltin diners.

La Generalitat, amb la seva actitud, no fa altra cosa que generar incertesa a les famílies  i castigar-les amb una eterna sensació de provisionalitat. No es pot definir a la gent gran del nostre país com a “Patrimoni de la Humanitat” i maltractar-la d’aquesta forma.

La sensació de moltes persones amb dependència i de moltes famílies és de total desemparament. Desemparament i impotència davant de la malaltia, el deteriorament i la pèrdua funcional del seus familiars més propers, i davant de la falta de recursos i respostes a les seves necessitats. Els poders públics han de vetllar per la seva ciutadania. No ens mereixem que se’ns maltracti d’aquesta manera.

'Una nit de bojos' teatre social PallapupasTauala rodona 'Desigualtats de gènere' de Social.cat