‘L’Estat del benestar viable’, article de Teresa Crespo a El Periódico

Inici / OPINEM des de l'àmbit social / ‘L’Estat del benestar viable’, article de Teresa Crespo a El Periódico

estatbenestarviable_opitcrespo_periodico12.09.2014 | Article d’opinió de Teresa Crespo, presidenta d’ECAS, a El Periódico de Catalunya

Últimament han sorgit nombrosos detractors de l’Estat del benestar i es parla molt del model de societat que representa –aquell en què l’Estat assumeix unes responsabilitats respecte de les persones que viuen al país, reconegudes com a subjectes de drets i d’obligacions, i regula les condicions que permetin una redistribució de la riquesa capaç de desenvolupar una societat més justa i cohesionada, que asseguri les condicions per a l’exercici de la plena ciutadania– contraposant sempre el que és desitjable amb el que és viable en l’actual model econòmic. Sempre m’he preguntat per què no s’introdueixen altres conceptes, com els de justícia, drets de ciutadania o prioritats pressupostàries, en aquests discursos. Sembla que la viabilitat i la sostenibilitat només es contemplen des d’una part del binomi economia-Estat del benestar, i només es parla de la modificació dels factors que fan referència a la primera part.

No s’estan introduint en aquestes anàlisis nous factors econòmics que avalarien la inversió en projectes socials, com el de calcular l’impacte d’aquests projectes. Hauríem d’acostumar-nos a analitzar què significa, no només socialment sinó també des del punt de vista econòmic, impulsar cert tipus de programes socials. Estem parlant d’inversions amb un retorn, fins avui molt poc quantificat i contemplat, que ens permetria introduir elements de gran valor des de la lògica purament economicista que avui predomina, i que només es fixa en paràmetres monetaris.

Si la realitat ens diu que el que preocupa de forma prioritària són les qüestions econòmiques, hauríem d’oferir arguments que justifiquin unes determinades polítiques socials també des d’aquesta perspectiva. A més a més de considerar els beneficis socials, s’hi afegirien factors com quin estalvi s’obté a mitjà o llarg termini invertint en un projecte determinat, com s’optimitzen i gestionen els recursos disponibles, quin nivell d’ocupació genera, o quina aportació representa al PIB nacional.

Estic d’acord a incorporar aquesta nova òptica econòmica a l’àmbit social i implantar criteris de rendibilitat, estalvi i benefici juntament amb els arguments de justícia, equitat i solidaritat; però no estaria tan d’acord en les habituals crítiques a la despesa social que recomanen, a favor de la sostenibilitat, revisar-lo i debilitar-lo sense qüestionar el sistema econòmic ni el sistema fiscal, que constitueixen l’altra part de l’equació. Equilibrar ingressos i despeses per la via de fixar altres prioritats, altres inversions i una recaptació més gran mitjançant una fiscalitat més adequada, amb més capacitat redistributiva, significaria augmentar l’aportació econòmica dels que tenen més i no deixar cap possibilitat d’eludir aquesta obligació. Això implica disposar dels instruments necessaris per al control del seu estricte compliment, a la vegada que s’eliminen exempcions i bonificacions que només afavoreixen uns quants -que són justament els que menys ho necessiten- i s’eviten situacions alegals derivades d’esquivar aquesta obligatorietat.

Em pregunto per què sorgeixen tantes veus argumentant que l’Estat del benestar no és viable i advocant per reduir, i fins i tot destruir, un model concebut per aconseguir una societat més equitativa que es va començar a construir fa uns anys i que no està ni tan sols plenament desenvolupat. La crisi ens obliga a revisar molts aspectes del model, com són algunes polítiques socials, certs criteris d’universalitat o les maneres de gestionar els recursos, però no s’hauria de renunciar a una mirada més global i àmplia del binomi esmentat, que ens obliga a revisar també moltes pràctiques i veritats acceptades de la nostra economia actual.

Des d’aquesta mirada no puc evitar citar l’evasió fiscal, els guanys sense esforç, purament especulatius, les relacions de poder que han permès acumular fortunes i que han generat una societat corrupta a la qual sembla que ens hàgim habituat; gairebé ni es qüestionen, i molt menys es castiguen, aquestes pràctiques, permetent la impunitat dels seus autors. Mentrestant, uns quants milions d’euros destinats a la població més vulnerable s’utilitzen per criticar la suposada droperia de les persones beneficiàries de prestacions socials i s’especula sobre el frau que algunes hagin pogut practicar.

Hauríem de revisar la vara de mesurar les actuacions de la ciutadania, l’acció de govern i el marc legal del nostre sistema econòmic i social. És clar que no s’apliquen uns criteris coherents, i amb les polítiques socials i econòmiques dels últims anys s’està creant una societat cada dia més desigual i més injusta.

Llegir al web d’El Periódicoen PDF

 

Desa un comentari

1