‘Famílies que acullen famílies: acció comunitària per superar situacions de violència masclista’, article d’Alba Fernández a Social.cat

Inici / OPINEM des de l'àmbit social / ‘Famílies que acullen famílies: acció comunitària per superar situacions de violència masclista’, article d’Alba Fernández a Social.cat

03.04.2018 | Article d’opinió d’Alba Fernández, coordinadora de Projectes de la Fundaió IReS, a Social.cat

“Costarà, al principi, costarà”.

I amb aquest pensament al cap, posa els pijames a les bosses i recull quatre joguines escampades pel terra de l’habitació que comparteix amb la Roser. “Ens ho donaran tot, a canvi de res”, rumia.

“Serà un repte, per tots nosaltres, però ens en sortirem. Podem oferir molt i també aprendre’n moltes coses”. Un home explica somrient mentre quatre ulls ben oberts el miren des del sofà, on s’hi ha assegut el seu pare i la filla per mantenir una conversa sobre un tema que els afectarà.

En aquest mateix moment, sis famílies viuen la mateixa sensació. Tres d’elles oferiran les seves cases, la seva estima, la seva solidaritat i el seu temps a les altres tres.

Tres dones i els seus fills i filles seran acollides per unes altres tres famílies. Formaran part durant uns mesos d’un projecte pilot de la Fundació IReS: ‘Famílies que acullen famílies’. Un projecte d’ajuda mútua, sororitat, solidaritat i una alternativa als pisos i cases d’acollida per a dones que han viscut violència masclista, amb l’objectiu de fer el salt cap a una vida autònoma i independent tancant la fase de ser “víctima” i aprenent activament de la de ser “supervivent”.

Compartiran les seves vides, durant un temps. Els seus camins es trobaran quan probablement no s’haurien creuat mai de la vida. Els seus mons, que fins ara transcorrien en paral·lel, han forçat l’espai i el temps per encabir-s’hi l’un dins l’altre, i agafar-se de la mà. La fraternitat convertida en una experiència de vida.

I, a més d’acollir, trencaran esquemes, etiquetes i clixés sobre el concepte de  família. Es parlarà llavors de “famílies”, en plural; atenent tota la seva diversitat, i donant veu i cabuda a totes les seves possibles variants i realitats, visibilitzant-les.

Perquè no n’hi ha prou amb dir que l’any 2018 creiem que la gent està ben sensibilitzada en matèria de violència. Si volem contribuir en la seva eradicació real hem de buscar actuacions que impliquin al conjunt de la societat i provoquin una participació activa vers la seva resolució, doncs massa sovint no troben resposta en els serveis públics o especialitzats ni en la fe cega vers els processos judicials.

Com a resposta als efectes de la violència masclista, també hem de posar el focus en la resposta de justícia i reparació social de les dones i els infants que les han viscut. Ha d’entrar en joc un tercer factor/actor (més enllà dels dos protagonistes implicats, que són les víctimes i el victimari). Surt a escena, doncs, un element imprescindible, un observador extern: la comunitat. Aquesta hi adopta un paper actiu.

Actualment, i malgrat la consciència social en aquests temes, el factor de l’acció comunitària és l’element que menys actiu i apoderat està.

Per tant, és en aquesta proposta que ara presentem on es dona protagonisme al conjunt extern de la població, doncs són les famílies les que ofereixen un entorn més que adequat perquè es puguin desenvolupar aquests infants i les seves mares. I no només això, alhora s’està brindant l’oportunitat de ser un exemple d’autèntica acció comunitària, un element imprescindible per a la reparació del dany causat a qui ha viscut situacions de violència masclista.

D’entrada, però, la primera idea que et ve al cap és que la idea de l’acolliment en família és complexa. Mil motius sobre la taula: “No tinc diners, no tinc espai, afectarà la meva vida…”.

Per les dues primeres, pocs arguments i comprensió a cabassos. També l’efecte mirall immediat, inevitable, de que les dones que seran acollides segurament estaran pitjor que tu, que no és consol, però fa pensar-hi una estona.

Com deu ser ara la seva vida? Què han hagut de deixar enrere elles i els seus fills i filles? Quants membres de la seva família han perdut en el camí, o potser no poden comptar-hi? Quin buit més gran en el seu dia a dia i, en canvi, quanta riquesa i beneficis els podrien aportar els nous vincles sans!

Per la tercera idea, un SÍ rotund. Precisament d’això es tracta. Ha d’impactar sí o sí, perquè serà una vivència i un repte viscut en carn pròpia, també amb els seus moments d’incertesa i foscor, però amb el rerefons del verd esperança més sincer i més llampant, fruit d’una solidaritat social sincera.

‘Famílies que acullen famílies’ és l’oportunitat de reconstruir i nodrir de peces noves la vida de moltes dones i infants, i de fer encaixar dos trenca-closques, creant-ne alhora un tercer.

Aquest és un camí que no es farà a les palpentes, sinó que comptarà amb el suport de professionals que faran de reforç, de paraigües, de llanterna i de xarxa; i de pont i de barca entre aquest dos mons que, almenys durant uns mesos, en formaran un de sol.

... “Costarà, al principi, costarà”.

I apreta ben fort fent pressió sobre la roba per poder tancar la maleta, que és la fi d’un cicle i una porta oberta a un nou món.

I en acabat, sospira i somriu.

20180403_AGO