‘La política social no pot esperar’, article de Teresa Crespo a El Periódico de Catalunya

Inici / OPINEM des de l'àmbit social / ‘La política social no pot esperar’, article de Teresa Crespo a El Periódico de Catalunya

politicasocialnopotesperar_tcrespo_periodico08.01.2016 | Article de Teresa Crespo, presidenta d’ECAS, publicat a El Periódico de Catalunya | en PDF

La situació de moltes persones és massa urgent per confiar en futurs idíl·lics

Inaugurem l’any en un context polític ple d’incògnites. A Catalunya semblen molt probables unes noves eleccions, i una es pregunta si les polítiques socials del nou Govern seran també noves o si, en canvi, seguirem sense saber quines mesures s’impulsaran per fer realitat aquest desig tan repetit aquests dies, i que es redueix a voler que el 2016 sigui millor que l’any que deixem enrere.

Si en el terreny polític els interrogants són de gran calat, en l’econòmic se’ns plantegen també dubtes importants. Ens preguntem si la tan anunciada recuperació ens oferirà un creixement del 3% del PIB, si aquest arribarà a beneficiar la població en general, si serà possible que el nou Govern espanyol revisi a l’alça el salari mínim interprofessional després del ridícul augment de l’1%, o si el sistema de pensions augmentarà una mica més que el 0,25% que per tercer any consecutiu s’aplica en estricte compliment legal. Hi ha també el dubte sobre si el sistema de garantia d’uns ingressos mínims per a tota la ciutadania arribarà algun dia a fer efectiu aquest dret reconegut en les nostres lleis, però mai totalment aplicat. Entrem en un nou any amb perspectives poc favorables.

Mentre l’Estat espanyol pren mesures del tot inacceptables que consoliden les desigualtats i condemnen les classes treballadores a viure sota mínims, a Catalunya no se’ns ofereix un panorama gaire més esperançador. L’insuficient pla de xoc plantejat per qui havia de formar Govern queda en l’aire davant la improbabilitat que se celebri el segon debat d’investidura, i no sabem de quines partides pressupostàries es disposa realment, ni quines s’afegirien en uns nous pressupostos per al 2016, de moment hipotètics mentre no se superi la fase d’incertesa actual.

Desconeixem en quina mesura es compliran les promeses formulades durant la campanya electoral de novembre i setmanes posteriors. No sabem si la hisenda pública es transformarà a curt termini per permetre’ns disposar dels nostres recursos, ni si es portarà a terme una fiscalitat més justa. S’anuncien mesures amb impacte pressupostari que no sabem qui ni quan les aprovarà, i en qualsevol cas la proposta no només és incerta sinó que, a més a més, li falta la visió estratègica necessària per destinar una suma suficient per emprendre una acció transformadora de la realitat, marcada per la pobresa i les desigualtats. Necessitem una proposta que faci viable el ple reconeixement dels drets de ciutadania, que defineixi una nova política social i que, en definitiva, permeti construir projectes de vida nous per a un any nou.

La sensació d’incertesa i incomoditat em recorda altres experiències viscudes, com les mesures acordades en el ple del Parlament contra la pobresa de l’any passat, o la promesa de fa quatre anys del partit que encara avui governa en funcions de renovar de forma imminent la renda mínima d’inserció. Em vénen també a la memòria la llei contra la pobresa energètica aprovada al juliol, encara a l’espera que es desenvolupi la reglamentació necessària per a la seva plena aplicació, i moltes altres promeses que, com en el conte de la lletera, no s’han fet realitat. La frustració que generen resulta especialment crua per als qui aquests incompliments signifiquen no disposar d’uns ingressos mínims per viure dignament, passar fred a l’hivern, estar en perill de perdre la casa o no disposar d’un àpat calent, ni per a ells ni per als seus fills.

Algunes promeses són desenganys segurs a curt termini, mentre que altres provoquen directament indignació quan es condicionen al fet que aconseguim la república catalana. ¿Com poden fer-se propostes sobre una realitat llunyana i una mica improbable quan hi ha tantes persones vivint en condicions extremes de precarietat? No podem demanar-los que confiïn ni esperin l’adveniment de la terra promesa per resoldre la seva situació.

Les entitats socials ens veiem en l’obligació de fer arribar la veu dels que més pateixen i, en especial, de recordar a tots els polítics la responsabilitat que avui tenen davant el moment històric que estem vivint. Desitgem que s’escolti la voluntat de la ciutadania i considerem que garantir unes condicions de vida dignes a la població més vulnerable està per sobre de qualsevol opció política i reivindiquem el reconeixement dels drets socials com una prioritat per a qualsevol govern. El desenvolupament d’una nova política social no pot esperar situacions idíl·liques que es dibuixen per al futur, ja que només la resposta d’avui ens permetrà pensar en aquest món millor que tots ens hem desitjat en el pas cap a aquest nou any.

 

convo_UABportada_llibre_empoderament