‘Les cures a Catalunya: d’on venim, com estem i on anem’, article de Carla Alsina a Catalunya Plural

Inici / OPINEM des de l'àmbit social / ‘Les cures a Catalunya: d’on venim, com estem i on anem’, article de Carla Alsina a Catalunya Plural

22.06.2017 | Article d’opinió de Carla Alsina, cap d’àrea d’apoderament econòmic de la Fundació Surt, a Eldiario.es | Catalunya Plural

  • Per sort, darrerament se sent a parlar més sovint de l’àmbit de les cures. Tanmateix, hi ha qui no ha deixat de parlar-ne mai i, ara, sembla ser que l’administració pública s’ha posat mans a la feina

En les últimes setmanes, a l’àrea metropolitana de Barcelona, diverses administracions han sortit a reivindicar una cura digna. Per una banda, l’Ajuntament de Barcelona, amb la mesura de govern per a la democratització de les cures a la ciutat i, per l’altra, l’Ajuntament d’Esplugues i el Consell Comarcal del Baix Llobregat, amb la jornada “Qui s’ha d’encarregar de la cura”, han situat aquest àmbit com a prioritat política en el mandat.

Hi som a temps? Lluny d’encaixar aquestes apostes polítiques com a fórmules d’innovació social, les podem veure com a possibilitats després d’anys i panys de lluites i teoria feminista. Ja tenim ben sabuts els principis de l’economia convencional en el marc heteropatriarcal, que separa entre producció i reproducció i subordina la darrera a la primera, la que no reconeix el treball reproductiu com a treball i l’assigna a les dones, i posa al centre de l’economia el capital. En front d’això, l’economia feminista pren en consideració tots els treballs necessaris per la subsistència, el benestar i la reproducció social, trenca amb la divisió sexual del treball i posa al centre la vida.

La vida se sosté amb el treball de cures, que segons la definició de la OIT, és el treball que comprèn les activitats realitzades per donar resposta a les necessitats físiques, psicològiques i emocionals de les persones en l’esfera pública i privada, en l’economia formal i la informal, sigui o no remunerada.

D’on venim?

Entre les dècades dels 70 i 80, ens trobem amb un canvi de paradigma socioeconòmic tant a nivell global com a nivell local. En primer lloc, ens trobem amb una reestructuració productiva i financera dels mercats globals. El capital passa a ser financer i a operar des de marcs que es desvinculen de les economies “reals”, lligades a operacions monetàries locals.

A nivell productiu, la reestructuració consisteix en un canvi de model, un pas del model productiu fordista al model postfordista. El postfordisme es caracteritza, a grans trets, per generar cadenes de producció a escala global, en què les economies territorials s’especialitzen en funcions determinades i les economies es tercialitzen, és a dir, abandonen els sectors industrials i s’especialitzen en els sectors serveis.

Als territoris del nord, també s’han viscut dinàmiques lligades a l’anomenada crisi de les cures, que respon a un augment de les necessitats de cura (per envelliment de la població, per recomposicions i nous models familiars, etc.) i una davallada de les persones disponibles per fer tasques de cura. Algunes raons tenen a veure amb el fet que l’accés de les dones europees i occidentals al mercat laboral i als espais tradicionalment masculins no han suposat una redefinició de la divisió sexual del treball. Els patrons de gènere relatius a les responsabilitats productives-reproductives resten intactes.

A causa d’aquests elements, s’ha creat un nínxol laboral d’activitat vinculada a l’àmbit de les cures que són, majoritàriament, ocupats per dones migrants. Aquest fenomen genera el que Saskia Sassen ha anomenat com a cadena transnacional de cures, ja que són les dones migrants qui asssumeixen les tasques de cura dels països de destí. Aquestes dones, que han deixat les seves comunitats al país d’origen, exerceixen les tasques domèstiques d’altres comunitats en condicions, moltes vegades, precàries i amb conflictes lligats a la seva condició de migrants a nivell jurídic i social. Així, podem començar a parlar d’una divisió interseccional del treball, que a més de la divisió de gènere incorpora altres eixos com l’ètnia, l’origen i la classe.

Com estem?

Ens trobem, avui, davant les conseqüències d’aquesta divisió interseccional del treball, sent conscients que més enllà de que segueixen essent les dones les que assumeixen les tasques reproductives, són les migrants, racialitzades, indocumentades, les que pateixen, de forma punyent, aquesta forma estructurada que té l’àmbit productiu de construir esglaons en l’escala social.

Sí, a Catalunya ens seguim trobant en un context en què se segueixen atribuint les feines domèstiques principalment a les dones. Destinen 54 minuts més al dia que els homes a carregues de treball, seguint un estudi de l’Observatori Dona, Empresa i Economía d’enguany. Les dones tenen menys temps lliure i menys temps per a la cura pròpia, d’acord amb dades com les que ofereix l’Enquesta dels usos del temps, amb el risc que això suposa per a la seva salut.

A més a més, si observem les transferències de l’Estat en matèria de benestar, trobem que hi ha molt baixes contribucions per autonomia funcional restringida, i observant les pensions de jubilació, trobem que les dones més grans de 64 anys són el tercer col·lectiu amb menys recursos, tal i com assenyala l’Estudi sobre feminització de la pobresa de CCOO.

Quantificant el treball domèstic i de cura, observem que en un escenari de repartiment equitatiu del treball remunerat i no remunerat, les dones augmentarien els seus ingressos un 25% ─2.759 euros el seu salari anual─.

A banda de les dades, trobem com les tasques de cura són desvaloritzades socialment i simbòlicament quan, en realitat, des d’una òptica capitalista i d’acumulació de capital, aquestes feines són les que permeten que l’individu acabi essent autosuficient, flexible i disponible per treballar en el mercat i ser el màxim de productiu possible. Ara bé, aquesta no és la proposta de l’economia feminista.

On anem?

La combinació d’aquestes situacions, conjuntament amb les retallades en l’àmbit de la reproducció social i la igualtat, ens fan preguntar cap on anem.

Tenim un model d’organització de les cures que és continuista amb el model del proveïdor universal, les relacions de gènere estan estancades i ha sigut el mercat qui ha desencallat la crisi de les cures a partir de la seva mercantilització.

Per tant, no només fa falta visibilitzar la importància de les cures, sinó que també és important aportar un discurs global que critiqui com el capital ataca la vida i la seva sostenibilitat. En aquest sentit, es fa palesa la necessitat d’altres estructures col·lectives de cura.

Les apostes polítiques i la construcció d’una agenda feminista de les cures, com apuntava Christel Keller (en l’article “Hacia una agenda feminista de los cuidados” Boletínecos, Fuhem ecosocial) han d’anar lligades amb transformacions socials d’arrel que busquen una resolució de les cures justa i sostenible, incidint en l’àmbit familiar per tal que les famílies suportin menys pes.

Alhora, el sector públic ha de seguir responsabilitzant-se’n més. Hem de poder garantir que el mercat no faci de les seves en detriment de la qualitat de les cures ni dels drets de les persones cuidades i cuidadores. És vital dotar d’un marc de drets el nínxol econòmic que s’ha generat a partir de l’increment de la demanda de cura, que no reprodueixi exclusió social ni precarietat laboral.

El que volem, sobretot, és donar un impuls a l’organització social de les cures, per trencar amb aquesta divisió sexual (interseccional) del treball. Cal una coresponsabilitat social, per tal de valorar-lo i d’assumir-lo. La comunitat ha de tenir un paper preponderant en el canvi de model d’organització de la cura. Si alguna cosa tenim en comú totes i tots els que estem llegint aquest article és que hem estat cuidats i cuidades i que haurem de ser-ne. Organitzem la cura, que ja toca.

confederacio_joansegarra_contractacio20juny20170621-20170621_Cartell_motxilla17_Salut-Alta