‘A qui votaré en les municipals’, article de Teresa Crespo a El Periódico de Catalunya

Inici / OPINEM des de l'àmbit social / ‘A qui votaré en les municipals’, article de Teresa Crespo a El Periódico de Catalunya

municipals_teresacrespo_ecas_periodico07.04.2015 | Aricle d’opinió de Teresa Crespo, presidenta d’ECAS, publicat a El Periódico de Catalunya | en PDF

El moment actual d’efervescència democràtica ens ofereix múltiples ocasions per expressar la nostra opinió i dipositar el nostre vot a les urnes, la qual cosa ens obliga a sospesar el valor de la democràcia i la capacitat que tenim de canviar el rumb de l’acció política. Si bé és veritat que la nostra responsabilitat va molt més enllà del vot i que hauríem d’exercir-la diàriament, també és cert que davant cada convocatòria electoral em plantejo què he de fer i em sorgeixen interrogants per als quals no tinc una resposta clara.

Els ajuntaments són un recurs pròxim a la ciutadania que, en els últims temps i davant la gravetat del context definit per la pobresa, l’atur i les desigualtats, majoritàriament, han buscat respostes i han assumit funcions que normativament no els corresponen, promovent mesures per pal·liar l’exclusió i les injustícies. Al capdavall, l’àmbit local és el més pròxim a la població, coneix millor que qualsevol altre les seves necessitats i pot oferir respostes immediates des de la proximitat. Amb tot, crec que la política municipal es queda curta i em pregunto per què no s’han pres decisions més atrevides en favor de la igualtat. En la mesura en què unes formacions o les altres es plantegin respondre a les injustes situacions que patim, podré decidir l’orientació del meu vot.

Les qüestions que em plantejo són diverses, però giren fonamentalment al voltant de la dignitat de la persona i el reconeixement de tot ciutadà com a subjecte de dret. Partint de tal premissa, ¿per què no s’han potenciat els recursos necessaris per lluitar contra la pobresa i superar les ajudes puntuals i amb caràcter benèfic que avui s’estan donant? ¿Com és que no s’ha adoptat una estratègia integral d’inclusió que garanteixi els mínims vitals a tota persona perquè pugui disposar en igualtat de condicions dels serveis universals d’educació, salut, atenció social, accés a la cultura i benestar?

Em pregunto també per què no s’han transformat els serveis socials municipals per adaptar-se a la demanda, diferent en volum però també en tipologia, i atendre correctament la persona, acompanyant-la en el seu procés cap a l’autonomia i deixant enrere el caràcter d’oficina en què es gestionen papers, es fiscalitzen les persones que necessiten ajuda o s’actua com a amortidor davant les retallades de l’Administració.

Observant les grans ciutats m’assalta la qüestió de la vivenda. ¿Com pot ser que cap administració es preparés per a la greu situació que ens venia a sobre, provocada pel boom econòmic, la bombolla immobiliària i la posterior crisi que va canviar radicalment el panorama? Avui el dret a la vivenda és paper mullat i la majoria de municipis reconeixen que no disposen de suficients pisos socials ni instruments per lluitar contra els desnonaments. És inacceptable que no es prenguin mesures més valentes per resoldre el problema; s’ha d’incrementar el parc de pisos de lloguer social, evitar les execucions per impagament d’hipoteca o lloguer de primera vivenda, potenciar les ajudes econòmiques i els serveis de mediació… En definitiva, tot el que recull la Iniciativa Legislativa Popular de mesures urgents contra l’emergència habitacional i la pobresa energètica, que compta amb el suport de nombroses entitats i més de 70.000 firmes per ser tramitada al Parlament. Davant les grans diferències entre barris no puc evitar preguntar-me per què els equips municipals no prioritzen accions per reduir-les. ¿No sentim vergonya al constatar que, malgrat que tots som iguals davant la llei, hi ha ciutadans de primera i ciutadans de segona vivint o malvivint a les nostres ciutats?

Per últim, em sorgeix la qüestió de quina prioritat atorguen els governs municipals a la creació de llocs de treball i en quines condicions la promouen. Cada dia és més difícil trobar feina amb una jornada i un salari dignes, però estic convençuda que es pot innovar en aquest terreny. Hem de fer un esforç per descobrir i crear noves maneres de treballar, escenaris basats en l’economia social i solidària, vies de participació que es puguin convertir en ocupació remunerada. Potser no podem aspirar a la plena ocupació, però les xarxes veïnals i comunitàries poden generar moltes iniciatives basades en un nou model socioeconòmic en benefici de les persones, a petita escala i de forma territorialitzada. Només així aconseguirem que tots els habitants d’una ciutat se sentin ciutadans actius i coresponsables, membres de la comunitat en què viuen i partícips d’una experiència compartida. I, per tant, tinc clar que votaré aquell partit que respongui a aquestes qüestions.

 

Desa un comentari

ensneya-el-cdor-75x75