‘L’últim que pagui la llum’, article de David Fernàndez al diari Ara

Inici / OPINEM des de l'àmbit social / ‘L’últim que pagui la llum’, article de David Fernàndez al diari Ara

20170123_ultimquepaguillum_davidfernandez_ara23.01.2017 | Article de David Fernàndez, de Coop57, al diari Ara

No parlaríem de pobresa energètica sense l’acumulació de riquesa energètica. I per erradicar la primera caldrà combatre la segona

Que el gener fa pujada i les elèctriques no fan presoners ja no és discutible; que alguns fan l’agost en ple hivern vampíricament tampoc, i que el poder de mercat treu pit i fuet ho notaran en l’atracament -sense caputxa aparent, amb discreta pistola invisible- de la propera factura de la llum. La mà negra del mercat elèctric els furtarà 100 euros més aquest any: en una simple transferència bancària i malgrat que la maquinació per alterar el preu sigui delicte punible. I pura usura: de la necessitat que tentineja, negoci i enriquiment. Tot plegat, en un país on la pobresa energètica congela 800.000 persones, tantes vergonyes desiguals glacen i els números pugen, canten i escupen: només entre el gener i el setembre del 2015 Endesa, Iberdrola i Gas Natural Fenosa van acumular a sang freda 4.154 milions en beneficis nets. 15,4 milions de beneficis al dia; 625.000 euros cada hora; 10.416 euros per minut; 175 euros al segon. Salvatges ells -que ho forcen-; bèsties de càrrega nosaltres, que ho permetem. Per molt menys, s’han convocat -i guanyat- vagues generals.

Sense foc caliu, doncs, res de nou sota el cel ni cap bona nova en la línia de front del capitalisme senil.Laisser faire, laissez passer. I passen i fan. “I més, senyora, i més”, brama Ovidi Montllor a El diluvi, mentre les mentides plouen en l’era de la postveritat. Si no ens hi oposem, cada final de mes i fins a l’any 2040 rescatarem el Castor de Florentino en la nostra factura del gas: 1.350 milions evaporats. No és cap invent nou socialitzar pèrdues i privatitzar guanys: durant anys i panys, per cortesia socialista i decret popular, la societat va pagar cara la moratòria nuclear a l’estat espanyol: 5.717 milions atòmics transferits al sector, durant 19 anys i en el rebut de la llum. Tot s’enfila i res baixa: com amb l’aigua deixada en mans multinacionals, apujada un 60% durant la crisi. És el que passa quan poses la guineu a cuidar les gallines. Però, esclar, la pregunta clau és qui va posar la guineu allà. I sí, la resposta és breu i lacònica: els nostres governs desreguladors. Són ells els que van generar el riu d’aigües tèrboles per a benefici d’uns pescadors que eren els seus amigots.

Sense rosari de l’aurora que ho solucioni, caldrà recordar factors ineludibles que sempre es pretenen esborrar sense deixar rastres ni rostres. Memòria antídot d’algunes restes: que va haver-hi un temps de privatitzacions regalades en l’assalt del que era públic, de sectors sencers que tant havíem pagat, entre tots, durant anys; que va haver-hi qui va rubricar parlamentàriament la liberalització derivada avui en nefast oligopoli de rifa, preus injustificats, regulació forassenyada i mercat sobrecompensat; que tenim una quarantena llarga d’exministres i expolítics endollats a sous estratosfèrics als consells d’administració de les grans energètiques -i que Felipe Gonzalez s’avorreix a Gas Natural per 120.000 euros anuals-, i que les bones alternatives que teníem van ser combatudes ferotgement pel mateix govern amb la guerra immisericordiosa a les renovables. Còctel elèctric d’elits extractives, nous nínxols d’acumulació especulatius i transferència brutal, de baix a dalt, a emporis energètics que més valdria nacionalitzar aviat. Abans de quedar-nos a les palpentes, regalar el quadre de llums del país a quatre plutòcrates i haver de consultar tots els índexs borsaris, amb severa inquietud, abans de decidir el nostre consum casolà mensual. El llenguatge pervers i espasmòdic del poder tot ho capgira: nacionalitzar -que vol dir de totes i tots- es veu que espanta; privatitzar -que vol dir d’uns pocs- calma. Tot al revés.

Electritzant rerefons estricte, el marc operatiu on neden les grans energètiques -que anuncien pornogràficament pujades del dividend accionarial d’un 8%- no va caure pas del cel. Es va legislar als Parlaments, paga la pena recordar-ho: el poder que tenen se’ls va atorgar. Cinisme superlatiu, qui avui pretén vendre l’hospital és el mateix que va fer el malalt i va conrear el desert contemporani: que la política no pot amb el mercat, perquè la vigent impotència pública va ser decretada i legislada en seu parlamentària. Que després venien les sangoneres de la misèria i feien l’estiu en ple hivern era, més que previsible, prou sabut.

El llunyà 1967, a Política y delito, Enzensberger ja esclaria els vincles antropològics entre capitalisme i màfia: els gàngsters de Chicago no eren res més que una societat d’eficaços empresaris que, amb el temps, van canviar les metralletes pels rebuts domiciliats. La balada oligopòlica d’Al Capone ja és això. I ja és així. Quan s’eleva el mercat a l’altar i es redueix l’estat a l’asfalt, passa el que passa. Però, esclar, Hipòcrates torna:contraria contrariis curantur. No parlaríem de pobresa energètica sense l’acumulació de riquesa energètica. I per erradicar la primera caldrà combatre la segona. I sí i també, cap pressupost públic és mai neutre: o és extintor a la flama o és benzina al foc. O transforma o reprodueix.

Llumins, espelmes i atxes enmig d’un fred que pela, molts ajuntaments ja aborden la municipalització de serveis bàsics; a Olesa la gestió cooperativa de l’aigua en redueix un 54% el preu; a Itàlia un referèndum bloca la privatització hídrica, i Som Energia és el millor pas -en el nostre nom, amb els nostres diners- per destronar l’oligopoli i reconstruir alternatives i sobiranies energètiques.

Què farem nosaltres?

Entre el mercat imponent i l’estat impotent, encara i com sempre quedem nosaltres. A la intempèrie. Que 120 entitats d’acció social agrupades a ECAS, que 496 entitats de l’economia solidària i cooperativa enxarxades en Coop57 i que una entitat amb 60.000 socis i sòcies com Òmnium Cultural despleguin conjuntament la iniciativa Lliures (de pobresa, exclusió i desigualtats) per cercar respostes socials autònomes és retornar al mecanoscrit del segon origen: no ja què faran ells sinó què farem nosaltres. Implicant-nos, decidint, reteixint. Que el gener és costerut ja ho sabem; ara només cal activar-se perquè el febrer -i el març i l’abril i el juny- sigui desobedient. Contra qui decreta l’obediència freda, l’exclusió gebradora i l’immobilisme gèlid. Insubmissió, doncs: fins que petin els (seus) ploms.

jordimartinezCartell Concert 'Cors solidaris per un món d'oportunitats'