18.04.2018 | Article d’opinió de Teresa Crespo, vocal de pobresa d’ECAS, a El Periódico de Catalunya.
La ciutadania té la seva part de responsabilitat en l’ambiciós projecte col·lectiu d’unes polítiques socials més inclusives
Segons alguns economistes i polítics estem en una etapa postcrisi, de creixement econòmic. Ho justifiquen amb xifres macroeconòmiques que des d’una perspectiva social són dubtoses, ja que hi ha variables que mostren que les desigualtats entre rics i pobres creixen: mentre uns gaudeixen cada dia de més benestar, altres estan submergits en una pobresa que no poden superar.
Barcelona, com la resta de grans ciutats europees, està patint aquest procés indesitjat i avui ens trobem amb una ciutat fragmentada i segregadora. Hi ha importants diferències en les rendes del treball o del patrimoni que fan molt difícil que alguns puguin viure dignament a la ciutat, on els drets socials ja no són iguals per a tots.
Aquesta realitat ha portat l’ajuntament, junt amb entitats socials, a dissenyar noves polítiques socials més inclusives i que superin l’acció pal·liativa, actuant sobre les causes estructurals de les desigualtats. Es tracta d’una estratègia amb metes de llarg recorregut, a assolir en 10 anys, i ens hem de felicitar perquè aquest projecte ha tirat endavant amb el consens de tots els partits.
Destaco les 12 fites que pretenen canviar la vida a la nostra ciutat. Es proposa reduir el nombre de llars que destinen més del 40% de la seva renda anual a despeses de la vivenda o que no poden mantenir la casa a la temperatura adequada; revertir la dinàmica de creixement de les desigualtats de renda entre barris; reduir la taxa de pobresa laboral per sota del 7%, reduir a la meitat la taxa de privació material severa (avui del 12,5%) i reduir en nou punts la diferència de taxa d’èxit escolar entre districtes (ara del 18,37%). També es vol garantir que cap ciutadà s’hagi d’ocupar en solitari d’una persona gran o discapacitada amb necessitat de cures; reduir el patiment psicològic i el percentatge de persones que no poden parlar amb ningú dels seus problemes personals; augmentar l’esperança de vida i disminuir les diferències segons la renda familiar disponible; reduir el nombre de persones que pateixen problemes de convivència al seu barri i, finalment, incrementar el nombre de persones amb diversitat funcional que es beneficien de programes per a l’autonomia personal.
Un repte per a tota la ciutadania
Es tracta d’un gran repte en el qual tota la ciutadania té la seva part de responsabilitat i és convenient donar-lo a conèixer per aconseguir la consciència necessària que converteixi en realitat aquest ambiciós projecte col·lectiu. Difondre-ho també comporta un compromís del govern de la ciutat davant la ciutadania –de l’actual i dels que vindran– i obliga que el procés que avui s’inicia sigui assumit durant els pròxims 10 anys, dotant-lo dels recursos econòmics necessaris perquè el 2027 puguem celebrar el seu compliment. Llavors celebrarem que s’ha primat el benestar de la ciutadania per sobre dels interessos partidistes i que Barcelona gaudeix d’un nou model de ciutat on l’equitat és una realitat palpable i evident.
