‘Una societat que genera violència’ article de Teresa Crespo a El Periódico

Inici / OPINEM des de l'àmbit social / ‘Una societat que genera violència’ article de Teresa Crespo a El Periódico

20170914_Una-societat-que-genera-violencia_opiTC_ElPeriodico14.09.2017 | Article d’opinió de Teresa Crespo, presidenta d’ECAS, a El Periódico de Catalunya

Arran dels atemptats del 17-A s’ha escrit molt sobre el que va passar i s’han plantejat preguntes de difícil resposta. ¿Què hem fet malament? ¿Com evitar-ho? ¿Què hem de canviar? No pretenc respondre, sinó només aportar alguna reflexió a pocs dies que es compleixi un mes dels atemptats.

Si analitzem el nostre model socioeconòmic constatem que és clarament injust, ja que genera riquesa per a una minoria i sotmet una majoria a la precarietat. Un contrast que en qualsevol moment pot donar lloc a la radicalització i a la violència per part dels que pateixen les desigualtats i no veuen sortides a la seva situació de pobresa o discriminació.

Any rere any constatem que uns col·lectius pateixen amb més cruesa aquestes injustícies i ens hem acostumat a parlar de bretxes salarials o formatives per raó de gènere, origen o edat, evidents i confirmades per les dades estadístiques. Així, en el curs 2014-15 un 9,9% dels estudiants espanyols d’ESO no es van graduar, mentre que entre els magribins el percentatge va ser del 32%. Si mirem la taxa d’atur, veiem que la dels autòctons descendeix en els últims anys fins a nivells inferiors al 18%, mentre que entre les persones d’altres orígens se situa en el 40%. I l’ascensor social tampoc funciona igual per a tothom: només un 15% dels fills d’immigrants viuen millor que els seus pares, cosa que ens porta a la conclusió que el que és habitual és que els que emigren dels seus països tenen moltes més dificultats per aconseguir una vida digna entre nosaltres.

En la seva vida quotidiana viuen nombrosos moments i experiències clarament marginadors o que, com a mínim, subratllen la diferència, la seva alteritat. A títol d’exemple, és molt freqüent referir-s’hi citant la seva religió a manera de qualificatiu, musulmà, i aquests dies hem llegit a les xarxes socials opinions de persones amb molt poc criteri que difonen falsedats sobre la seva manera d’actuar, la seva ètica personal, o els beneficis que obtenen del nostre sistema de protecció social. Hem constatat que el seu aspecte físic genera inseguretat i sabem que quan passegen tranquil·lament pel carrer se’ls demana la documentació amb més freqüència, de la mateixa manera que s’enfronten a més dificultats a l’hora de llogar un pis o obtenir una feina. Aquesta quotidianitat els fa sentir diferents i no acaben d’integrar-se en una societat que no els accepta plenament i que actua amb recels injustificats. La interculturalitat significa acceptar l’altre tal com és i establir una relació de respecte i d’igual a igual que no és fàcil d’aconseguir, perquè les diferències existeixen i s’ha de saber assumir-les, respectar-les i valorar allò que ens enriqueix en aquest diàleg sincer i obert.

Si aquests factors poden estar a l’arrel de l’actuació d’alguns joves terroristes, crec que també s’hauria de tenir en compte que estem parlant d’unes edats en què la majoria viu situacions d’inseguretat, dubtes i inquietuds davant d’un futur incert. La falta de recursos per enfrontar-se als reptes que se’ls presenten pot generar desesperança, temor, pèrdua de l’autoestima i rebel·lia en una etapa de la vida especialment vulnerable a influències no desitjades: una secta, el consum de drogues, amistats inadequades… En aquest context, aconseguir determinats objectius resulta bastant més fàcil, particularment entre joves procedents d’altres cultures i religions a la circumstància dels quals se sumen les vivències i les contradiccions pròpies del seu moment vital pel que fa a les qüestions identitàries i les experiències marginadores. La impossibilitat de resoldre certs conflictes els fa propensos a escoltar missatges i propostes que els ofereixen notorietat i protagonisme, convertir-se en salvadors d’un món millor i aconseguir una recompensa per a l’eternitat. Persones a les quals s’encomana una missió transcendent.

La tasca que tenim per endavant per combatre la xenofòbia, prevenir el proselitisme radicalitzat i construir una societat realment igualitària en què tots tinguem les mateixes oportunitats i els mateixos drets i obligacions és ingent. Juntament amb les pancartes amb el lema ‘No tinc por’ s’ha de reivindicar amb força les que demanen pau i treballar dia a dia per la igualtat, ja que si visquéssim en una societat regida per polítiques socials i econòmiques que busquessin realment l’equitat, seria molt més difícil trobar candidats per realitzar actes tan cruels com els que hem viscut.

 

Cartell del Taller de sensibilització 'Millorant la planificació de la teva família'Logo OPEV