17.09.2015 | Article de Joan Segarra, president de La Confederació – Patronal del Tercer Sector Social de Catalunya, a Social.cat
Sembla que queda fora de tota discussió el paper clau que les entitats i cooperatives socials del nostre país han tingut aquests darrers anys per donar resposta a unes necessitats que s’han multiplicat de manera exponencial i garantir una certa cohesió social. L’esforç del tercer sector social i de moltes altres organitzacions ha permès lluitar contra l’exclusió dels col·lectius més vulnerables i combatre les desigualtats sense oblidar la defensa dels drets socials bàsics, en un període terrible si ens fixem en els principals indicadors de pobresa.
Aquests dies, davant unes eleccions cabdals pel futur de Catalunya, en les que passi el que passi sabem que res tornarà a ser igual i amb una campanya electoral en la que els temes socials ocupen un lloc central, les diferents entitats fan públiques les seves propostes i demandes als futurs governants. Així ho han fet la Taula i la Confederació, en tant que plataformes representatives del sector des del tercer nivell, i diferents federacions com la deCooperatives, ECAS o ECOM, entre d’altres. En aquests documents i en la major part dels que les entitats utilitzen per posicionar-se, sovint trobem la idea de transformació social. Forma part de l’ADN de les organitzacions socials, associada a millora i canvi en l’entorn social per aconseguir els objectius vinculats a la justícia social.
Cal però, no perdre l’enfocament crític de la tasca que es realitza i revisar de manera permanent el que es fa, el com es fa i el perquè es fa. En aquest sentit i parlant dels efectes transformadors de l’acció de les entitats, és important reflexionar sobre els fonaments ideològics i el model de societat que hi ha el darrera d’aquesta. I no parlo de partits o opcions polítiques, sinó del substrat ideològic que sempre hi ha darrera de les organitzacions i de les persones que les composen.
Durant aquest període de crisi que teòricament estem tancant, sort n’hem tingut de les entitats socials, que han actuat com eficaç airbag davant la trompada a la que s’ha vist abocada una part important dels ciutadans. Però cal preguntar-se fins a quin punt aquesta intervenció ha tingut més efectes pal·liatius que no transformadors. Atendre necessitats bàsiques, compensar les mancances de les administracions, treballar més amb menys recursos o conscienciar a la societat són tasques fonamentals, però si ens limitem a això podem tornar a models històrics aparentment superats, fonamentats més en la caritat que no en la solidaritat. Ja ho coneixeu, no es tracta de donar el que et sobra, sinó de compartir el que tens.
La acció social de les entitats s’hauria de fonamentar en propostes globals de caràcter socioeconòmic que persegueixin efectes transformadors reals. Transformar per modificar causes i conseqüències indesitjables, transformar per canviar realitats que generen desigualtats i injustícia. Parlem de models cooperatius i col·laboratius, de potenciar l’economia social davant la economia especulativa, de vincular les polítiques socials a les d’empresa i ocupació, de passar de la col·laboració público-privada a la col·laboració público-social, de redistribució de la riquesa a partir d’una fiscalitat realment equitativa, de polítiques salarials equilibrades que acabin amb l’escletxa actual, de condicions laborals dignes.
No tinc cap dubte que totes les entitats socials d’aquest país, diria que sense excepció, treballen amb voluntat transformadora, però cal que fem bandera d’aquesta intencionalitat per no convertir-nos en còmplices dels que només volen perpetuar les però que necessiten “als del sector social” per que controlin als de baix per evitar descontrol. Ara que “allò social” està de moda, cal aprofitar-ho per reclamar una altra societat: no volem atendre pobres, volem acabar amb la pobresa; no volem col·lectius vulnerables, volem ciutadans amos del seu destí per passar de les polítiques socials a una política més social.
