13.01.2017 | Article de Teresa Crespo, presidenta d’ECAS, publicat a El Periódico de Catalunya
Davant el comentari de la ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat sobre la possibilitat d’augmentar el copagament dels medicaments als pensionistes amb rendes més altes em sorgeixen una sèrie de preguntes que intentaré sintetitzar.
En primer lloc em pregunto si aquesta proposta té relació amb el fet que el Govern estigui donant voltes aquests dies a la urgent necessitat de reformar el sistema de pensions. Entre les múltiples opcions que suposo que es plantegen, no hi ha cap dubte que deuen haver pensat en el potencial del copagament per reduir despeses i en quins serveis podrien incloure’s en aquesta modalitat.
En segon lloc em pregunto si és el millor moment per parlar de copagaments, quan fa quatre anys que estem amb increments de les pensions d’un 0,25%, el mínim regulat, amb la pèrdua de poder adquisitiu que comporta per a les persones grans donat l’increment més gran de l’IPC.
La tercera qüestió és si no hem tocat fons encara en les restriccions pressupostàries relacionades amb la inversió social. ¿Encara hem d’experimentar més debilitament del nostre Estat del benestar? Els polítics del Govern espanyol sostenen que la crisi s’ha acabat, que estem creixent econòmicament i que, en conseqüència, tota la societat està sortint de les situacions carencials que fa anys que patim. No obstant, se’ns parla de possibles copagaments per part d’un segment de la població que ha patit i segueix patint de manera específica aquesta crisi, tal com es resumeix en l’últim informe INSOCAT, Gent gran: pobresa i vulnerabilitat. No ho entenc i és una cosa davant de la qual no tinc resposta.
El quart interrogant és on queden els drets de la ciutadania, com es preserva i es reconeix la cotització que cadascuna de les persones ha realitzat al llarg de la seva vida activa per poder disfrutar d’una vellesa amb una mínima qualitat de vida i una sèrie de serveis garantits pel sistema de protecció social. Si aquest sistema fa aigües a causa de la crisi i les reformes laborals que s’han portat a terme, que han provocat elevats nivells d’atur i una gran precarietat –jornades laborals curtes, contractes temporals i salaris cada vegada més baixos–, no es pot aprofundir encara més amb mesures que recauen sobre els mateixos que ja han patit els efectes d’aquesta situació.
En molts països europeus existeixen models mixtos per al finançament de les pensions en els quals una part procedeix dels pressupostos públics i una altra procedeix de la cotització individual. La situació actual obliga a un replantejament global del sistema de pensions molt més profund del que fins ara s’està plantejant.
I, per acabar, em sorgeix una última pregunta que va més enllà del sistema de protecció i que enllaça amb paraules de la ministra quan diu que semblaria just que pagui més aquell que més té. Si traslladem aquesta afirmació al nostre sistema fiscal, estic plenament d’acord amb ella. Crec que respondria a una demanda de moltes persones i organitzacions que fa anys que estem demanant una millor redistribució de la riquesa i, per tant, una fiscalitat més justa i més equitativa.
Una fiscalitat en la qual desapareguin les bonificacions i exempcions per a les grans fortunes; en la qual no es pagui més per les rendes del treball que per les rendes del capital; en la qual es recuperin impostos als acabalats que s’han anat reduint, com el de successions o el de donacions; en la qual es persegueixin el frau, l’evasió i l’elusió fiscal. En definitiva, una fiscalitat en la qual s’apliqui el principi de la justícia redistributiva.
Si es portés a terme aquesta reforma fiscal, l’increment de la recaptació per a les arques de l’Estat seria de tanta importància que, segurament, no hi hauria lloc per plantejar mesures tan dubtoses com el copagament dels medicaments.
