19.01.2018 | Article d’opinió de Teresa Crespo, vocal de pobresa d’ECAS, a Catalunya Plural

Les experiències existents ens indiquen que les polítiques que garanteixen una renda tenen un doble efecte: en primer lloc, sobre la persona i la seva dignitat, però en segona instància també sobre l’economia del territori, ja que la seguretat de disposar d’uns els ingressos incrementa el consum i enforteix les xarxes socials

Des de l’experiència de l’última crisi hem anat parlant del debilitament dels drets de la ciutadania davant d’un Estat del benestar cada dia més reduït, amb menys capacitat de resposta davant les necessitats socials emergents. És cert que fa uns mesos es va aconseguir l’aprovació de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) amb el compromís del nostre govern que s’aplicaria al setembre d’aquest mateix any, cosa que va generar la sensació d’haver aconseguit un somni increïble en un moment polític en què semblava que les prioritats polítiques eren unes altres.

Avui ens sorgeixen dubtes sobre si va ser només això, un somni. La Comissió Promotora de la ILP que va aconseguir tirar endavant la RGC ha demanat a totes les candidatures que es van presentar el 21D que no oblidin els compromisos adquirits en l’anterior legislatura, que expressaven la voluntat unànime d’aconseguir la total implementació d’aquesta llei. L’acord va significar salvar esculls encara avui pendents de resolució definitiva, com la compatibilitat amb les rendes del treball a temps parcial, la revisió de l’Indicador de Renda de Suficiència de Catalunya (IRSC), la informació a totes les persones que tenen dret a percebre-la i la defensa del model davant qualsevol risc de reducció pressupostària.

Després de recordar que sota cap concepte seria justificable la pèrdua dels assoliments aconseguits, voldria apuntar altres reflexions que amplien l’espectre del concepte de garantia de rendes. En aquest sentit han aparegut a Europa diversos programes pilot que busquen noves maneres efectives i eficaces de lluitar contra la pobresa. L’àmbit municipal resulta propici per aquests programes experimentals perquè la proximitat, la diversitat que es dona a les ciutats i la possibilitat de col·laborar amb altres actors de la comunitat i del sector social ajuden a coproduir i definir nous models, així com a avaluar les alternatives de manera que es complementin i potenciïn entre elles.

Aquestes iniciatives ens obliguen a trobar els espais d’intersecció entre les diferents rendes de ciutadania, ja siguin nacionals, regionals o municipals. Avui existeixen experiències pilot a ciutats com la Corunya, Utrecht o Barcelona, ​​i totes elles afavoreixen aquests espais de confluència en les polítiques socials que ens permeten reforçar la resposta pública precisa.

En el cas de Barcelona, ​​el projecte B·Mincome a l’Eix Besòs es realitza gràcies a finançament europeu i té per objectiu garantir uns ingressos mínims per a una vida digna. Ofereix una prestació econòmica municipal que, juntament amb altres polítiques actives i de suport -a la formació, l’emprenedoria, l’habitatge i la participació a la comunitat—, proporciona instruments efectius per a la inclusió. Significa un nou model de gestió i comunicació dels serveis socials, una compactació de les diferents ajudes existents i una manera diferent de treballar amb la població. El seu impacte ha de ser avaluat i la consolidació de l’autonomia personal per prendre decisions sobre la vida i les despeses familiars serà un paràmetre molt rellevant.

Apostar per l’autonomia de les persones beneficiàries significa un major reconeixement de la seva dignitat com a subjectes de dret, amb obligacions i amb capacitat per deixar de ser dependents d’una ajuda social. En definitiva, les experiències existents ens indiquen que les polítiques que garanteixen una renda tenen un doble efecte: en primer lloc, sobre la persona i la seva dignitat, però en segona instància també sobre l’economia del territori, ja que la seguretat de disposar d’uns els ingressos incrementa el consum i enforteix les xarxes socials.

Aquestes opcions locals no neguen en cap cas la possibilitat de rebre una RGC (o el seu equivalent a cada país), sinó que busquen la complementarietat entre totes dues i s’accepta també la compatibilitat amb altres ajudes públiques, com poden ser beques de menjador o d’estudis. Les persones beneficiàries han de sol·licitar les ajudes existents a nivell estatal, autonòmic o municipal amb l’objectiu de definir el grau d’aplicació en cada cas.

Som conscients que l’actual llei de RGC aprovada al Parlament no és una normativa universal que atorgui cobertura a tota la població que no disposa dels ingressos necessaris i per tant les iniciatives municipals són un model a seguir. Concretament a Barcelona, d’​​entre les famílies que han sol·licitat participar al projecte B·Mincome només un 10% rep la RGC, que beneficia unes 2.600 famílies a la ciutat.

Des del punt de vista de l’apoderament i la defensa dels drets que reivindiquem les entitats d’acció social, estem totalment convençuts que polítiques com la garantia de rendes ens apropen a un nou paradigma basat en la responsabilitat i la confiança en les persones. Contribuir a més a més a una economia més social i de proximitat és aportar també a la construcció d’una societat més igualitària, més cohesionada i amb major ocupació. Per això, apostem per seguir el camí iniciat fa uns mesos i esperem que el nou govern de Catalunya l’impulsi juntament amb els municipis, el tercer sector social i la comunitat.