1.10.2018 | Article d’Enric Canet, membre del Casal dels Infants, publicat a El Diari de l’Educació
L’augment en l’arribada de menors no acompanyats es veia venir feia anys, però no es va preveure més recursos perquè mai no els hem considerat el nostre problema. No són els nostres menors. Per molt que la llei els protegeix, per molt que ens omplim la boca d’humanitat i solidaritat. Què passaria si tinguéssim abandonats al carrer 50 menors ‘catalans’?
Dimecres, 26 de setembre, sortia de la seu social del Casal dels Infants, al Raval de Barcelona i anava a la compareixença en comissió parlamentària del Conseller de Treball, Afers Socials i Família, El Homrani, sobre els menors sense família arribats en els darrers temps. Al portal del davant, dues persones desconegudes dormien arraulides. Vaig recordar aquells menors que des del 1999 acollíem durant el dia, en el projecte Marhaba, en el Casal. I que, de nit, havien d’espavilar-se tirats pel carrer. Una mesura d’urgència, de vegades eterna. Van passar els anys fins que l’administració va fer-se’n càrrec. Hi vam col·laborar, com altres entitats, com a responsabilitat social.
Fa quasi vint anys i han passat molts anys i molts governs. Les arribades han estat constants, tot i que aquests dos darrers anys han estat molt nombroses. S’han anat fent passes amb recursos molt limitats i amb una alta pressió per als professionals que hi treballen. Han estat molts els nois de llavors que formen part i treballen en el nostre país. D’altres van tornar, sobretot durant la crisi de treball. Però aquesta arribada exponencial es veia venir: la situació econòmica i social a l’altra riba de la mediterrània que afecta fonamentalment menors i dones, els conflictes geopolítics que generen mort i dolor i l’atracció del Nord on la crisi s’ha superat externament, impulsa molts menors a fer l’aventura europea, desitjant una vida millor per a ells i llurs famílies.
Ara tothom vol solucions ràpides reduint la situació a simples factors temporals per apartar el problema. Això és molt perillós, ja que només després d’aplicar petites accions, ens quedarem tan amples, però les conseqüències futures seran molt més greus. El problema és enormement complex. En primer lloc, els perfils dels menors són molt variats i exigeixen mesures diferents. Alguns precisen d’atenció molt especialitzada perquè provenen de llargues situacions personals molt dures en els seus països d’origen. Altres tenen clar que Catalunya és solament un punt del seu projecte i volen seguir amunt perquè tenen una gran mobilitat. La major part tenen una gran empenta i motivació, esperen ser protegits i poder iniciar camins més dignes dels que han viscut fins ara. És dolorós que els països d’origen perdin un capital humà tant potent: joves i amb una emprenedoria fins jugar-se la vida. I és de poca vista perdre’ls nosaltres.
El benestar del menor, sigui qui sigui, és un deure de l’administració. Però la seva dignitat és responsabilitat de tothom. Perquè és un dret humà, que ens exigeix. Per la humanitat que ens impulsa. Per l’ètica que ens compromet. Per això, no perdem l’esperança que els partits polítics ho prioritzin, la societat s’impliqui, els professionals aportin l’expertesa i l’ètica professional. I tots plegats trobem solucions globals per generar oportunitats per a ells i per a la societat. És molt complex, però amb recursos, bones polítiques i amb ganes, hi podem arribar.
