24.06.2016 | Article de Teresa Crespo, presidenta d’ECAS, publicat a eldiario.es/CatalunyaPlural
Immersos en una nova campanya electoral, sembla que el tema de la inversió social i del compliment dels acords i les resolucions parlamentàries aprovades queden fora de la contesa electoral. Només alguns partits ho recorden com una música de fons, però el que de veritat preocupa ara són altres qüestions que condicionen els possibles pactes futurs que han de permetre la capacitat de governar.
Jo voldria recordar que al sector social el que més el preocupa és la millora del benestar de la ciutadania, que passa, com a mínim, pel compliment dels acord assolits en el ple sobre emergència social celebrat del Parlament de Catalunya. En el marc d’aquella sessió es van aprovar una sèrie de mesures que eren, en bona part, les que s’havien acordat en el Pla de xoc, que sumades a algunes altres representaven un increment significatiu en polítiques socials.
He intentat assessorar-me sobre aquesta qüestió i sembla que hi ha algunes possibilitats de canalitzar aquests recursos per la via d’un decret pel qual el govern amplia el pressupost en determinades partides per raons de compromisos adquirits que no pot eludir. Entenc que el departament d’Economia i Hisenda pot, tal com es preveu en la normativa vigent, autoritzar excepcions a proposta del departament que necessita incrementar el seu pressupost, compensant aquests augments mitjançant transferències de crèdit o retencions de crèdit pel mateix import.
Crec que els compromisos adquirits en relació a la pobresa són realment raons excepcionals que no poden desoir-se, i si hi ha una mínima possibilitat de dur a terme els acords que al seu dia es van adoptar, no hi ha excusa per no fer-ho.
Demano, per tant, a tots els partits polítics, i en especial als que governen, que des de la seva responsabilitat i des del convenciment que estan governant per la ciutadania, siguin procedents amb la màxima urgència a publicar els decrets necessaris per complir amb l’acordat. Perquè per les persones que estan esperant una beca pels seus fills, un pis, la garantia d’uns ingressos mínims per viure dignament, atenció sanitària sense llargues llistes d’espera, escoles de qualitat i universals, polítiques actives d’ocupació o altres moltes coses que necessiten, resulta difícil entendre que el desacord polític hagi convertit les promeses consensuades en paper mullat que ha quedat, una vegada més, per l’oblit.
La mateixa valentia que es demana últimament per trencar amb l’ordre polític establert la demanaria jo per respondre a les necessitats de les persones que avui estan sumides en la més absoluta pobresa, i que no poden esperar l’arribada d’aquesta terra promesa.
