Prosperitat per a qui?

07.05.2026 | Article d’opinió de Teresa Bermúdez publicat al Social.cat

Malgrat haver travessat diferents conjuntures econòmiques i moments de bonança, com de fet ho és l’actual si només ens fixem en determinats indicadors macroeconòmics, la taxa de risc de pobresa o exclusió es manté força estable al voltant d’un quart de la població de Catalunya. I l’any 2025, concretament, puja en un escenari de creixement del PIB, reducció de l’atur i increment dels salaris. Com s’entén? 

Ho mostrem a la Radiografia INSOCAT 2026, una breu anàlisi de la realitat social a Catalunya que publiquem des d’ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social), feta a partir de la darrera Enquesta de Condicions de Vida en contrast amb dades d’altres fonts. Aquest informe ens ajuda a copsar les causes i les implicacions dels indicadors de pobresa, desigualtats i exclusió que arrosseguem des de fa dècades.  

La polarització social fa que la riquesa que creem es concentri cada vegada en menys mans i les polítiques públiques, començant per la fiscalitat, es mostren incapaces de redistribuir-la ni tan sols per garantir a tothom els mínims per a una vida digna. La mercantilització dels béns de primera necessitat, de manera molt significativa l’habitatge, però també d’altres com l’alimentació amb greus conseqüències en termes de salut, es tradueix en precarització de les vides de segments cada cop més amplis de la població.  

De fet, tenir feina no treu de la pobresa: el 42,4% de la població activa es troba en situació de precarietat laboral i la pobresa en el treball s’incrementa fins a l’11,8%.  El disparat cost de la vida engoleix els ingressos d’una classe treballadora ofegada per despeses creixents en un clima d’incertesa que genera neguit i desesperança. El fet que la prosperitat no sigui compartida provoca desafecció política, caldo de cultiu per als populismes. 

Els joves ho experimenten amb especial cruesa: l’exclusió s’hereta i l’ascensor social ha deixat de funcionar.  La pobresa arriba al 36% entre els menors de 18 anys; i gairebé la meitat de les persones sense nacionalitat espanyola (49,7%) es troben en risc de pobresa o exclusió. El sistema de protecció no està pensat per promoure l’emancipació i la projecció d’itineraris vitals autònoms, mentre el mercat laboral esprem les possibilitats d’incrementar la productivitat amb la mínima retribució. Les dones és l’altre gran col·lectiu més castigat per un sistema que vulnera drets des de la infància i discrimina de manera estructural per motius de gènere, origen i ètnia, entre altres.  

La pobresa és multifactorial i multidimensional, però amb aquestes dades, no és difícil fer-nos una idea de qui la pateix amb més cruesa: dones migrades, sovint amb descendents a càrrec. No podem oblidar que, quan parlem de pobresa en menors, hi ha famílies que viuen en situacions d’exclusió. Som, per tant, una societat diversa que desaprofita el potencial de bona part de la població, empobrint així persones i el conjunt de la comunitat. 

Necessitem recuperar la confiança en els poders públics i la capacitat col·lectiva per donar una nova empenta al model d’Estat de Benestar que ha assentat les bases per a la “prosperitat compartida” que propugna el Govern. El lema s’ha de traduir en una aposta ferma per polítiques públiques orientades al compliment dels drets subjectius, amb un fort increment de la inversió social que permeti assegurar els mínims a tothom. A partir d’aquí es pot exigir també que la ciutadania exerceixi la seva responsabilitat i afavorir la participació per construir el teixit comunitari que ens ha de blindar davant els populismes i els discursos d’odi que posen en risc la convivència i la democràcia. 

Les entitats socials continuem treballant per la cohesió social des de la base: acompanyant qui ho necessita perquè es pugui desenvolupar, vincular i comprometre amb la societat que hem de construir plegades. Estenent la mà per col·laborar amb tots els agents corresponsables: administracions públiques, món empresarial, àmbit acadèmic i sector social. Sumant amb la societat civil organitzada per fer front comú en la resistència i la transformació que necessitem per revertir la deriva d’individualisme i deshumanització. 

Escrit per Teresa Bermúdez, vocal de pobresa d’ECAS.