17.02.2020 | Article de David Fernández, periodista i activista social de Coop57, publicat a Social.cat

Les circumstàncies fan els contextos. I les preguntes permanents deixen les respostes pendents enlaire. I mentre a finals de gener arrancava la segona etapa del Projecte Lliures, el Relator Especial de les Nacions Unides contra la Pobresa escatia la setmana passada que la situació de les persones empobrides a l’Estat espanyol és una de les pitjors de la UE. No, no hi ha casualitats ni clarianes en l’erm de les desigualtats. En Jordi Mir ha estat més diàfan i preclar: els nostres governs ens empobreixen. Tot just, avui trobareu a la premsa que es parla de l’abast d’una desigualtat cultural que, com la desigualtat social, va per barris i per codi postal: només el 49,7% dels veïns més humils de Barcelona tenen accés al teatre, els museus o els llibres. I, dada rere dada, el darrer informe FOESSA ens aclareix que Catalunya ja es segrega en tres països: un 45,5% viu sota patrons d’integració, un 35’5% està instal·lat en la precarietat perpètua i un 19,5% sota l’exclusió social. Tres societats en una i allò d’un sol poble, cada dia més que discutible. El més lamentable de tot plegat és que no és cap novetat. Fa anys, gairebé dècades d’inèrcia i indiferència, que ho coneixem de sobres. Passa, fa massa també, que no volem creure el que ja sabem del cert. Malgrat que disposem d’un altre índex 35 que no és el de l’IBEX: els 35 indicadors de l’Índex Sintètic d’Exclusió Social. El país tal com és en trenta-cinc dades.

Com si fos el dia de la marmota, el manifest fundacional de Lliures (de pobresa, d’exclusió, de desigualtats) va veure la llum a les portes de l’hivern de 2016 i es va presentar un 29 de novembre. Malauradament, sembla escrit ahir a la nit o aquesta matinada, com tantes altres paraules dites amb raó i amb algunes dades que només han fet que empitjorar. Les raons són les mateixes i els motius encara més grans. El calendari de la memòria parla avui, també, de Muriel Casals. Era l’any 2015, com si fos ahir malgrat que ja han passat cinc anys, i ens reuníem ECAS, Coop57 i Òmnium. Ens autoconvocàvem per parlar de desigualtats socials, rere els efectes devastadors de la crisi, i ens demanàvem què podíem fer i què podíem aportar. Aixoplugats per allò que deia i diu Angela Davis: “no accepto allò que no puc canviar; canvio allò que no puc acceptar”.

A les palpentes, esbossant altres camins, vam decidir tirar endavant un projecte compartit, que en Jordi Cuixart va fer seu de seguida. Sabíem de bon començament que picàvem pedra, gel i ferro; que era un projecte de mirada llarga i durada continuada –sense data de caducitat previsible–; i que no seria fàcil quan el més difícil sempre és començar, cercar camins intransitats i omplir buits. Arremangats, també ens autoaplicàvem aquella dita necessària: la gota forada la roca no per la seva força sinó per la seva constància. Pas lent, pas ferm, malgrat totes les urgències. I així, rere any i mig d’anàlisi compartit i moltíssimes reflexions en comú, va néixer la proposta col·lectiva que és Lliures. 112 entitats d’acció social –ECAS–, una cooperativa que aplega 600 cooperatives i 3.000 socis i sòcies –Coop57– i una entitat cultural amb 180.000 persones associades –Òmnium– es posaven d’acord per posar el seu granet de sorra en la llarga lluita contra la pobresa, l’exclusió i les desigualtats socials. Singular coalició i particular complicitat en forma i fons, no deixava de ser una crida a totes i tots a través d’aportacions estables dels i les que es vulguin implicar perquè arrelin i creixin noves realitats. Fons i forma, fent-ho també d’una altra forma, havent après, ja que fer sempre el mateix i esperar resultats diferents és absurd i havent mirat lluny i havent mirat a prop, cercant distintes experiències, pràctiques i iniciatives. I perquè solidaritat no és mai donar el que sobra sinó compartir el que tenim.

Les coses difícils no són fàcils d’explicar. El què pretén Lliures, amb les llums llargues, és contribuir a capgirar la situació, en un compromís diari i una contribució més –permanent, estable, duradora, solidària– de totes i tots nosaltres en el llarg, difícil i tortuós camí contra les desigualtats. Val la pena caminar-lo ensems, junts i alhora. Implicar-se per ser part del canvi. Comprometre’s per ser part de la solució i no del problema. Transformar des de baix i cada dia. Això també és, sobretot, el Projecte Lliures. Xarxa, vincles, comunitat.

A la vora del camí empedregat i d’un futur incert, hi ha un aforisme de Jorge Riechmann que encara ens diu que “en els mals temps, només tiren endavant els més brutals i els més cooperadors. Venen temps dolents: cal fer el possible i l’impossible perquè les nostres societats es decantin cap a la segona opció, compartir i cooperar”. El dilema dels bonobos i els ximpanzés, diguem-ho així: o solidaris i cooperadors o brutals i depredadors. I ho dic perquè avui és el Dia Internacional dels Bonobos. El què fem defineix el que som. Agafant un llarg bagatge de lluites compartides, podríem demanar-nos, més enllà de les paraules, què és avui exactament Lliures. Continua sent el que vol ser i només ha fet el primer pas, però ara i aquí i en concret –fets i no paraules– és el suport quotidià, comunitari i horitzontal a una cooperativa de dones migrants, a una iniciativa amb sostre per a dones sense llar, a un ateneu cultural divers a Salt i a una cuina comunitària al voltant de la qual es relliguen moltes coses. Mujeres Pa’Lante, Lola No estàs sola, l’Ateneu Coma Cros i L’Escudella Solidària. Una cooperativa, una llar, un ateneu, una cuina. Tot un programa de futur. Vertebrat en el present –l’únic lloc on realment podem canviar les coses– i que es pot replicar arreu del país, pas a pas i gota a gota. Això sí, en funció de la capacitat multiplicadora i transformadora de les aportacions de cadascú. I d’una consigna gairebé universal: implicar-se esperant el millor… per evitar el pitjor.