El sistema d’atenció a les violències masclistes està en risc 

20.03.26 | Article d’opinió al Social.cat

Les entitats socials alertem de tensions de finançament, previsibilitat administrativa i adequació dels serveis que comprometen la continuïtat i la qualitat de l’atenció a les violències masclistes a Catalunya. 

Quan una dona pateix violència masclista, o quan un infant hi està exposat, el sistema públic ha d’assegurar una atenció àgil, professional, continuada i digna. Cal un sistema capaç de garantir protecció efectiva, acompanyament per interrompre la reproducció de la violència i suport sostingut al procés de recuperació de la dona i dels seus fills i filles. El dret a una atenció integral davant la violència masclista no és només una obligació de protecció individual, sinó una responsabilitat estructural de l’estat del benestar.  

Les entitats socials sostenim una part essencial de l’atenció a les violències masclistes a Catalunya i traslladem una preocupació compartida: el sistema presenta tensions que comprometen la capacitat de resposta i la garantia de drets de les dones i dels seus fills i filles.   

Des d’ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social), federació que agrupa 137 entitats arreu de Catalunya, un total de 78 entitats despleguem programes d’acompanyament específics a dones i infància. Som les entitats socials les que gestionem i sostenim serveis fonamentals: serveis d’atenció i acolliment d’urgència, pisos amb suport i pisos pont, serveis d’intervenció especialitzada (SIE), serveis d’acolliment i recuperació o la línia telefònica d’atenció a les violències masclistes. Són espais i dispositius sense els quals la protecció i la recuperació no serien possibles.  

Tres urgències: finançament, previsibilitat i adequació dels serveis 

En aquest context, hi ha tres qüestions clau que cal abordar amb urgència perquè la sostenibilitat dels serveis i la qualitat de l’atenció estan en risc. 

La primera és el finançament. Quan els imports públics no s’actualitzen d’acord amb els costos reals de prestació, la tensió es desplaça a les professionals, als torns, a la cobertura territorial i, finalment, a la qualitat de l’atenció. Cal tenir en compte que no s’actualitzen els costos dels serveis des de l’any 2023, mentre no s’augmenten els costos dels serveis els costos els assumeixen les entitats socials i les professionals que hi treballen. 

La segona és la previsibilitat administrativa. La convocatòria de subvencions del Departament d’Igualtat i Feminismes (COSIFE 2025-2026) està posant en risc la sostenibilitat dels serveis i les entitats que els gestionem: projectes amb puntuacions molt altes han quedat fora per manca de pressupost, i s’ha notificat l’atorgament de les subvencions de 2025 entre octubre i novembre del mateix any.  

Sense un calendari amb compromís real, la viabilitat dels projectes i serveis queda compromesa i es produeixen situacions de violència institucional mentre que els costos laborals i operatius continuen augmentant.  

La tercera qüestió clau és l’adequació dels serveis a les violències masclistes actuals. Cal revisar i reforçar els serveis garantits per la Generalitat, en diàleg amb les entitats especialitzades, per assegurar més continuïtat, intensitat, coordinació i traçabilitat de l’atenció, i per evitar la victimització secundària. També és imprescindible incorporar, amb reconeixement estable, recursos que avui són necessaris.

Les violències masclistes d’avui no són exactament les de fa deu anys: han crescut les situacions en què la violència intersecciona amb altres factors d’exclusió, com l’infrahabitatge i el sensellarisme, la salut mental, la irregularitat administrativa, la diversitat cultural, el tràfic i l’explotació sexual, la prostitució, la manca de xarxa de suport o les violències digitals, entre d’altres. Tot això, sumat a dificultats d’accés preexistents, llistes d’espera i insuficiència de recursos, compromet la seguretat i la recuperació de les dones. 

Garantir una atenció digna i de qualitat a les dones i infants supervivents de violències masclistes no és només una qüestió pressupostària, és una qüestió de qualitat del sistema. Per això, des d’ECAS reclamem una interlocució clara i estable i una planificació compartida amb les entitats especialitzades, que som una peça estructural del model d’atenció. 

Escrit per Marina Basco, responsable d’Incidència en polítiques d’atenció a les persones d’ECAS.