Fer front a la cara fosca de la inserció laboral

18.06.2025 | Article d’opinió d’Esther Sancho al Social.cat

Diversos informes publicats enguany, com l’INSOCAT d’ECAS, han posat en evidència una realitat preocupant: malgrat el context econòmic aparentment positiu, amb taxes d’atur a la baixa, persisteix una cara B més fosca: la precarietat laboral. A Catalunya, el 10% de les persones treballadores —malgrat haver treballat almenys set mesos durant l’any de referència— tenen una renda disponible inferior al llindar de risc de pobresa. És a dir, una de cada deu persones treballa, però no pot cobrir les seves necessitats bàsiques.

Aquesta dada trenca amb el relat dominant que vincula creixement econòmic amb benestar social. Els preus continuen augmentant de manera significativa, mentre que els salaris no ho fan al mateix ritme, especialment si tenim en compte l’elevat cost de l’habitatge. La idea que el treball és una via segura per a sortir de la pobresa ha deixat de ser una veritat universal. I això sacseja els fonaments de la nostra cohesió social.

A més, arrosseguem des de fa anys el repte d’incorporar al mercat laboral persones que es troben en situació d’exclusió crònica, com són les persones que, per la seva trajectòria vital, han quedat fora del sistema regulat del treball, o que per les seves condicions (d’edat, gènere, origen o discapacitat) pateixen discriminació.

Davant d’aquest escenari, calen estratègies diverses, sostingudes i compartides entre els diferents actors socials i institucionals. Els programes públic-socials d’inserció sociolaboral són avui més necessaris que mai, i cal que ofereixin un acompanyament personalitzat, rigorós i de qualitat a les persones que requereixen una atenció especial. Si no ho fem, les condemnem a caure en el pou sense fons de la precarietat.

En canvi, avui dia la realitat és que la gestió de les polítiques actives d’ocupació es basa en un sistema de subvencions que precaritza les entitats dedicades a la inserció sociolaboral, els seus treballadors i la tasca que fan i, per tant, el servei que donen a les persones vulnerables. A tall d’exemple, el maig de 2025 les entitats socials hem sabut que el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) deixarà d’impulsar el programa SINGULARS, una eina fonamental que acompanyava anualment més de 3.500 joves que no treballen ni estudien, millorant-ne l’ocupabilitat a través d’una acció conjunta entre entitats socials i centres formatius. La seva supressió deixa aquest col·lectiu altament vulnerable en una situació de desatenció injustificable. És una mostra més de la manca de reconeixement, finançament i diàleg que pateixen les entitats d’inserció sociolaboral a Catalunya.

Això se suma a l’enduriment que han patit, en els últims anys, alguns programes públics d’inserció sociolaboral, com el MAIS, adreçat a persones beneficiàries de la Renda Garantida de Ciutadania i persones en risc d’exclusió, i el SIOAS adreçat a persones amb discapacitat. En els darrers anys, aquests programes han vist reduït el període entre atorgament i justificació de la feina feta, i han incrementat les exigències de resultats ràpids. Aquesta lògica de curt termini impedeix a les entitats especialitzades desenvolupar un acompanyament de qualitat i condemna moltes persones aturades a feines precàries i sense projecció.

Per això, les 67 entitats de la Comissió d’Inserció Sociolaboral d’ECAS posem aquesta setmana en marxa una campanya amb el lema ‘La protecció de la salut és un dret bàsic; el treball digne, també’, amb l’objectiu de reclamar que l’accés a una ocupació digna sigui un pilar bàsic de la cohesió social. Així mateix, reivindiquem el paper de les entitats socials com a agents clau per a la promoció d’una ocupació de qualitat a Catalunya.

Demanem una mirada social a les polítiques d’ocupació, que garanteixi respostes personalitzades per a col·lectius en situació de vulnerabilitat. Això vol dir reforçar els espais de cocreació entre administració i entitats especialitzades i dotar els programes d’inserció dels recursos necessaris.

Cada any, les entitats socials d’ECAS acompanyem més de 100.000 persones en itineraris de formació i inserció. Tenim el coneixement del territori, l’expertesa i la flexibilitat per fer diagnòstics compartits i propostes ajustades a la diversitat de la nostra societat. Som la veu de col·lectius que no en tenen. El nostre paper no és només complementari, és essencial per fer front a aquest doble repte de l’exclusió de persones del mercat de treball i, alhora, del fenomen de la precarietat laboral.

Escrit per Esther Sancho, coordinadora de la Comissió d’Inserció Sociolaboral d’ECAS.