Garantir ingressos per garantir drets: repensar la Renda Garantida en el context català
23.09.25 | Article d’opinió de Teresa Bermúdez al Social.cat
La Renda Garantida de Ciutadania (RGC) és una eina fonamental per garantir el dret a una vida digna. Tanmateix, la seva formulació actual presenta limitacions que en redueixen l’eficàcia, especialment en la lluita contra la pobresa severa. La proposició de la nova llei, actualment en tràmit parlamentari, ha generat preocupació entre les entitats socials que formem part d’ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social), i alertem sobre el risc d’endarrerir avenços socials si no s’aborden qüestions clau.
Una de les principals crítiques és la condicionalitat de la prestació. L’obligació de signar un pla de treball amb els serveis socials o el SOC (Servei d’Ocupació de Catalunya) converteix un dret en una concessió condicionada. Aquesta exigència, a més de vulnerar la llibertat de les persones per decidir el seu itinerari vital, esdevé una barrera afegida en un sistema ja tensionat per la manca de recursos. En un context en què la RGC complementa l’Ingrés Mínim Vital (IMV), que no exigeix condicionalitat, mantenir aquest requisit resulta incoherent.
També preocupa la proposta de reduir un 15% la quantia de la RGC en cas de convivència. Aquesta mesura ignora la realitat de moltes persones que, per necessitat, comparteixen habitatge. En un moment de greu crisi d’accés a l’habitatge, penalitzar la convivència pot agreujar la vulnerabilitat de qui viu en habitacions rellogades.
Un altre punt crític és l’article 53.2.c, que permet ampliar fins a 24 mesos el requisit de residència prèvia en cas d’un augment de sol·licituds. Aquesta clàusula introdueix inseguretat jurídica i obre la porta a restriccions discrecionals, vulnerant el principi d’igualtat en l’accés als drets.
Pel que fa a la compatibilitat amb les rendes del treball, la proposta limita aquest dret a qui inicia una feina després de rebre la prestació. Aquesta distinció exclou persones que, tot i treballar, no arriben a final de mes. La compatibilitat hauria de ser total, reconeixent que tenir feina no garanteix sortir de la pobresa, tal com alertem les entitats socials des de fa temps.
La compatibilitat amb altres prestacions és igualment essencial. Les ajudes vinculades a la infància, l’habitatge o l’energia no poden ser excloents, sinó complementàries. Només així es pot garantir una protecció integral i evitar la cronificació de la pobresa.
Un altre aspecte preocupant és l’ús excessiu de la potestat reglamentària per definir elements centrals com la quantia. Aquesta desregulació pot buidar de contingut la llei i permetre una gestió discrecional dels drets socials. La regulació ha de ser clara i parlamentària, especialment quan es tracta de drets fonamentals.
Les dades mostren que la RGC no cobreix el llindar de la pobresa. Per exemple, per a una persona sola, la prestació mensual (778,49 euros) representa només el 70% del mínim necessari. En famílies de quatre membres, la cobertura baixa al 60%. Això evidencia que, tot i ser clau per reduir la pobresa severa, la RGC no garanteix per si sola sortir del llindar de pobresa. La compatibilitat amb l’IMV hauria de ser una oportunitat per augmentar la quantia.
A més, el fenomen del non take-up —persones que tenen dret a la prestació, però no hi accedeixen— és alarmant. Factors com la complexitat administrativa, la bretxa digital, el desconeixement o l’estigma social en dificulten l’accés. Des d’ECAS reclamem un paper actiu de les entitats socials en l’articulació de la llei per acompanyar les persones, recollir incidències i contribuir a fer el sistema més accessible.
En definitiva, repensar la RGC implica reconèixer-la com un dret incondicional, suficient i compatible amb les realitats socials. Cal una Llei de garantia d’ingressos que asseguri la cobertura de les necessitats bàsiques i que la RGC tingui com a mínim de referència el llindar de la pobresa. Només així es podrà garantir que cap persona quedi enrere.
Escrit per Teresa Bermúdez, vocal de pobresa d’ECAS.