Skip to content

01.09.2022 | Article d’opinió de Mònica Plana a Social.cat

Quan entro a Twitter, almenys dos de cada deu tuits que veig són sobre habitatge. Els últims que m’han aparegut tracten sobre la proliferació de pisos turístics i l’estudi d’impacte de la breu, però efectiva, regulació autonòmica dels preus del lloguer. També hi apareixen sovint la veu d’aquells que recentment han estat sotmesos a les exigències abusives i discriminatòries del mercat; anàlisis de polítiques de promoció d’habitatge social que no funcionen; algunes solucions inspiradores; el degoteig constant de desnonaments; i, per descomptat, missatges sobre el projecte de Llei de l’Habitatge estatal, que segons David Lucas, secretari general d’Agenda Urbana i Habitatge del Govern d’Espanya, recuperarà la funció social de l’habitatge. La Llei està en tràmit parlamentari i la seva aprovació ha despertat moltes expectatives.

A ningú ens passa per alt que l’habitatge, capturat per l’interès desbocat del mercat, és cada cop més un factor generador de despossessió material i, per tant, vertebrador de les creixents desigualtats socials, amb el consegüent efecte que això té en la disminució de la solidaritat comunitària. O, dit a l’inrevés, l’augment de la desconfiança col·lectiva. Saskia Sassen, sociòloga i economista neerlandesa, afirma que assistim al sorgiment de noves lògiques d’expulsió agudes, fruit d’un sistema complex que ens posa cada dia més difícil assenyalar els responsables.

Segons l’Informe INSOCAT 14 ‘Habitatge i exclusió residencial’, el 97% de les persones ateses per les entitats socials a Catalunya tenen problemes d’habitatge, i segons les dades reportades per l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, vuit de cada deu atencions als serveis socials estan relacionades amb l’habitatge, fet que mostra, com mai, l’estreta relació entre els processos d’exclusió residencial i social. Les paraules de Ricard Gomà, director de l’IERMB, a la jornada ‘El repte de l’habitatge a Barcelona en clau metropolitana’, organitzada per ECAS i la Diputació de Barcelona, assenyalen que a diferència dels efectes transversals de la crisi del 2008, l’impacte de la pandèmia ha estat especialment devastador sobre col·lectius específics com els infants i les persones migrades.

No poder accedir a un habitatge en el qual abrigar-te és una situació degradant, i actualment 1,3 milions de catalans viuen en un habitatge inadequat –infrahabitatge, amuntegament o estructures temporals— i gairebé un milió ho fa en un habitatge insegur (ocupacions temporals, amb amenaça de desnonaments o amenaces violentes), tal com recull l’INSOCAT 14. Finalment, 18.000 persones viuen en la situació més extrema de sense llar i sense sostre.

No és atrevit a dir que aquí hi hem arribat per un desistiment dels organismes públics. Després de la crisi del 2008, encara tenim un parc que no arriba al 2% d’habitatge social, quan la mitjana europea se situa en el 15%. Continuem pendents de la dotació de més recursos a la Mesa d’Emergència, que en la seva funció de garantir alternatives habitacionals a persones que viuen en situació de desprotecció està molt per sota del que requereix la urgència. És dolorós presenciar diàriament com allò que hauria de ser un dret garantit ocupa un espai perifèric en l’acció política. I és també amarg veure com les respostes a la urgència habitacional es concentren en l’àmbit de serveis socials, que amb una greu mancança de recursos aporten respostes assistencials apedaçades. No és feina dels serveis socials ni de les entitats fer polítiques d’habitatge.

Al sector social som un grup molt gran de persones que ens importa el que els passa a les altres persones i que, fugint del càlcul instrumental que legitima la primacia del benefici, creiem que no tot val. La nostra tasca és fer palès el conjunt d’obligacions comunes desateses perquè entenem que per poder tenir una vida digna de ser viscuda ha de poder desenvolupar-se en comú i, per tant, garantint almenys una dignitat material per a tothom.

La urgència ens interpel·la i és cert que volem donar resposta a totes les persones que viuen el patiment social, però potser atenuant amb pedaços aquest patiment estem ajornant que la realitat esclati. El 31 de desembre finalitza la moratòria de desnonaments i el control dels preus del lloguer del govern espanyol. És, sens dubte, urgent establir iniciatives que transformin realment i ràpidament l’escenari de l’habitatge a Catalunya.