14.01.2021 | Article de Jordi Serrat al Social.cat
Aquest 2021 es compliran cent anys d’una data històrica. En concret, el 5 de maig de 1921 el periodista anglès Charles Prestwich Scott va publicar el cèlebre article A Hundred Years amb motiu del centenari de The Manchester Guardian, diari embrió del que seria després The Guardian. CP Scott no va ser un periodista qualsevol, va ser l’editor del periòdic. El centenari d’aquest assaig i el bicentenari del naixement de la prestigiosa capçalera britànica són efemèrides per reflexionar sobre la vigència, en el periodisme actual, de les seves paraules més recordades: “Comment is free, but facts are sacred”.
Els fets són sagrats, les opinions són lliures. La cèlebre màxima ha marcat la manera d’ensenyar i fer periodisme escrit els últims cent anys. Un aforisme periodístic que, en la seva essència teòrica, continua sent un patró vàlid, tot i que els experts i la praxi professional han matisat el seu sentit al llarg del temps. Tots sabem que entre el blanc i el negre existeixen els grisos. I que no tot es redueix a la dicotomia anglosaxona entre comments and stories. Entre l’opinió i la informació trobem aquest espai intermedi, tan complicat de definir, que s’anomena la interpretació periodística i que permet mirades diferents per explicar els mateixos fets, sense caure en el judici explícit.
Sigui com sigui, un bon informador sap que tota notícia té uns elements que ens acosten a la veritat, a la certesa, a la realitat del succés. Una altra cosa és com es construeix el relat; com es jerarquitza, destaca o minimitza la informació, segons el context, l’agenda mediàtica o l’interès legítim o fosc de cada mitjà de comunicació. Desenganyem-nos. Per molt que s’enredi la troca, els fets són i seran sempre els fets.
En la notícia d’un accident de trànsit el nombre de morts, els vehicles implicats, la carretera afectada i l’hora del sinistre són incontrovertibles. Si la notícia és un resultat electoral, el nombre d’escons i vots obtinguts per cada partit són la substància objectiva de tot, per molt que el Trump de torn no accepti la derrota. Després, els analistes ja s’encarregaran de dir si la dreta o l’esquerra han complert les expectatives electorals o si el resultat és sorprenent, èpic o decebedor. Els números canten.
El problema d’avui amb la pandèmia és l’obscuritat. Les fonts d’informació oficials no coincideixen en les dades bàsiques. En un article recent, el president editor d’El Punt Avui, Joan Vall Clara, feia un càlcul interessant a partir de la baixada de la nòmina de les pensions a l’Estat i concloïa que les administracions ens amaguen els morts, ja que, a parer seu, la mortalitat ha estat molt més alta que la certificada en els papers. Llegint aquest i altres articles, tinc la impressió que cada país compta els morts com vol. Les dades de víctimes publicades ben segur que es queden curtes. Si fos possible confrontar les entrades a les funeràries arreu del món amb les xifres de morts comptabilitzats per l’ONU, els desajustos serien esgarrifosos.
Encara que no es registrin bé les dades de mortalitat, que els criteris siguin dispars, o que sigui impossible el rigor en situacions desbordades com l’actual, existeix una evidència estadística, crua i desagradable de recordar. Trist però cert: amb tants morts per coronavirus, els governs s’estalviaran pasta llarga de pensions els propers anys. No vull fer el conte de la vella. Ja sé que les despeses que es deixen de pagar a una banda no sempre es poden traspassar a una altra.
Bo i sabent que no existeixen els jocs de mans en l’economia pública, m’afloren alguns interrogants: ¿és un fet o una opinió que no hi haurà prou diners a la caixa per cobrir les necessitats dels damnificats per la pandèmia? El bon periodisme ha de qüestionar sempre les opinions que els governs presenten com a fets irrefutables. Per raons de justícia social, equitat, emergència i dret a la informació, tots volem que ens diguin la veritat.
