Skip to content

ARTICLE D’OPINIÓ de VIVIAN CANO, sòcia-treballadora de Cerc@ sccl:

Als matins, si ets prou afortunat com per tenir una feina a la qual anar, t’aixeques amb aire renovat i fresc, amb alegria i ganes de fer i ser una mica millor que ahir. Si tens fills, despertar amb el seu somriure facilita molt aquest propòsit.

De camí a la feina, escoltes les notícies de primera hora (si és divendres, esgarrifa’t!) i gairebé segur que hi ha alguna “bona nova” desesperant: retallades de drets públics, suport incondicional a entitats bancàries (qui deuen ser-ne els propietaris?), pujada d’impostos, noves regulacions repressives (caldrà un manual d’instruccions per anar a les manifestacions i no acabar a comissaria), descens del finançament públic en investigació mèdica (potser que comencis a pensar si et surten els números per contractar una mútua privada; qui deuen ser-ne els propietaris?), més copagament sanitari (prepara el moneder per pagar un euro més cada vegada que vagis a la farmàcia)…

Resumint: pots triar entre una àmplia gamma d’esdeveniments que se’t vindran a sobre en els propers dies. Al principi de tot aquest procés –no sé si se’n pot dir transformació, o més aviat metamorfosi?— t’envaeix, tot conduint, la incredulitat: estic una mica adormida i no ho dec haver entès bé…. Després, tan aviat com pots, comproves a través d’una altra font l’afer i, no només ratifiques que ho havies entès bé, sinó que al cap d’una setmana de l’anunci de restricció, retallada o el que sigui, ja s’aplica taxativament (tant com costava aplicar millores per a la cohesió social o la igualtat d’oportunitats!). És el que tenen les majories absolutes: pim-pam!

Així vas passant de la incredulitat a la indignació, de la indignació a la ràbia… i després d’uns mesos de destrucció de tot el construït en tants anys, passes a sentir-te assetjada. Com qui no vol la cosa, arriba un dia en què et reconeixes amb un cert sentiment de maltractament: formes part d’una ciutadania maltractada de manera sistemàtica (qui coneix una mica les circumstàncies que envolten una persona maltractada, reconeix l’habilitat de la persona maltractadora per fer caure constantment en desànim la víctima, aïllar-la, fer que se senti incapaç i portar-la a creure que no hi ha cap altra sortida que aguantar el malviure.).

En aquest mateix escenari, per molt que s’afanyin en posar-los darrera el teló, hi ha uns col·lectius –en podríem dir vulnerables— que han passat de ser subjectes de drets socials a ser objectes d’una possible solidaritat. El procés s’ha produït per raons diverses: injustícia social, discriminacions o estereotips diversos, dificultats per incorporar-se a un mercat laboral inaccessible, sostres de vidre… En definitiva, qüestions que frenen projectes de vida saludables i amb perspectives de futur.

Actualment, aquestes persones ni tan sols surten al mapa social o polític: esdevenen ciutadania ignorada.

Els que maneguen tota aquesta olla són quatre gats (alguns més amagats que altres) i la suma de la ciutadania maltractada més la ciutadania ignorada som milers, milers i milers de persones. ESTIC CONVENÇUDA QUE, PLEGATS, ALGUNA COSA SE’NS ACUDIRÀ!