15.03.2023 | Article d’opinió d’Esther Gil i Sònia Moragrega al Social.cat 

Aquestes darreres setmanes, els mitjans de comunicació ens facilitaven tres dades que, com a poc, ens haurien de fer pensar. En primer lloc, la mateixa Generalitat de Catalunya reconeixia que més de 400.000 catalans menors de setze anys estan en risc de pobresa, al nivell de les dades de Romania, Bulgària i Grècia. En paral·lel, un informe de Save the Children assenyalava que més de 240.000 infants a Catalunya passen fred a casa. I finalment, a la darrera edició del Baròmetre d’Opinió de la Infància i l’Adolescència d’UNICEF s’indica que el 8,5% dels infants de l’Estat amb un nivell adquisitiu baix se senten sempre tristos.

De fet, les entitats socials apuntem a una creixent incidència de la pobresa entre la població infantil i adolescent, essent la franja d’edat amb la taxa AROPE de risc de pobresa més elevada: un 31,3%, tal com indica l’informe d’indicadors socials INSOCAT 15 Vides precàries, drets vulnerats.

Per altra banda, la mesa de valoració per a l’adjudicació de l’habitatge, amb dades publicades al gener, mostra que s’està treballant amb 745 casos, 25 dels quals tenen una adjudicació i 664 estan pendents d’adjudicar. Aquesta xifra ens mostra l’alta saturació de la ‘Taula d’emergència en l’àmbit d’habitatge i de la pobresa energètica’. Alhora caldria preguntar-nos si el temps amb els que es resolen les adjudicacions està en consonància amb la situació d’alta vulnerabilitat amb què es troben els i les sol·licitants.

Davant de tot això, ens hem de preguntar: què està fallant? Per què les famílies amb infants i en situació d’extrema pobresa es troben abocades al carrer, a una contínua itinerància residencial i a la pèrdua progressiva de xarxes de suport social i comunitari? Quins mecanismes s’han d’articular per tal de garantir ajuts que permetin estabilitzar i consolidar processos de recuperació? Cal recordar que viure en situació de pobresa crònica té un fort impacte en tots els membres d’una família, especialment en els nens i nenes.

Des d’ECAS i, en concret, des de la Comissió de Famílies i la Comissió Territorial de Barcelona, fa temps que estem detectant que cada cop hi ha més famílies amb fills i filles en situació d’extrema pobresa que es dirigeixen a les nostres entitats per rebre aquesta resposta que no arriba, dins el termini i en la forma escaient, per part de l’administració. Davant d’això, creiem necessari que es produeixi un abordatge interseccional amb una mirada publico-social, que posi al centre la persona, les seves necessitats, potencialitats, oportunitats i dificultats.

Alhora, però, l’abordatge ha de tenir els recursos econòmics que permetin l’ampliació del parc d’habitatge social, la tramitació senzilla i ràpida d’ajudes per reduir la pobresa energètica, i la implicació de les administracions locals per garantir l’empadronament de les famílies. Sense oblidar la importància que les polítiques de família i les d’infància han de confluir en el moment i amb els recursos econòmics per tal d’aconseguir un major impacte.

En aquest sentit, és fonamental la revisió de la cartera de serveis socials i la dotació d’un pressupost que permeti el desplegament territorial de serveis públics d’atenció a la petita infància; la implementació de palanques i mecanismes de prevenció i promoció de la conciliació de la vida familiar i laboral, amb especial atenció a les famílies monoparentals (tinguin o no l’acreditació com a tal); el desplegament i la consolidació dels Serveis d’Orientació i Assessorament a les Famílies; la promoció de serveis de reforç terapèutic per les famílies, i en especial per als i les joves; i els recursos específics per combatre el sensellarisme dels joves migrats o extutelats que surten del sistema de protecció, entre d’altres.

Quan parlem d’un abordatge interseccional estem interpel·lant a tots els agents que acompanyem a unes famílies més cansades i cada vegada més exposades a situacions de risc d’exclusió social.

Ens hi posem?