Skip to content

26.05.2022 | Article d’opinió de Xavier Puig a El Periódico

L’emergència social no és nova. La pandèmia l’ha tornat a fer evident i més crua, però les arrels són estructurals i mai ens hem arribat a recuperar de la crisi de 2008. Està explicat amb dades a L’impacte social de la pandèmia a Catalunya: sobreviu l’economia, pateix la ciutadania (INSOCAT 13, editat per ECAS) i el Govern de la Generalitat que el 2021 anunciava una legislatura social no està complint el seu compromís. La transformació social i feminista que prometia no s’està traslladant a polítiques reals i efectives.

Les entitats que treballem amb persones en situació de vulnerabilitat percebem més aviat continuïtat en les respostes pal·liatives, assistencials i insuficients. Apostar per les polítiques socials requeriria una major inversió i una col·laboració més a fons amb el tercer sector. Les bones paraules hi són, però sonen buides a mesura que el dia a dia ens retorna a l’ escenari de sempre: manca de suport i d’un finançament just que permeti garantir la qualitat de l’atenció i l’estabilitat econòmica i jurídica per planificar i assegurar unes condicions de treball dignes.

Benestar coix

Els pressupostos d’enguany, expansius i injectats de diner europeu, van generar bones expectatives, però el tamboret de l’Estat de Benestar continua coix: mentre la inversió en salut i educació representen un 26,6% i un 18%, respectivament, els drets socials no arriben al 10%. La gran diferència, però, és conceptual: la salut i l’educació es consideren drets universals i els sistemes per garantir-los van adreçats a tota la població, mentre que els drets socials són tractats com de segona categoria i el sistema de benestar sembla destinat només als els que ‘cauen’ i necessiten ser rescatats.

Així, tenim un model de protecció social fragmentat i discrecional que estigmatitza la població usuària i perpetua les desigualtats. Les polítiques de rendes en són un exemple clar: el gruix és de base contributiva (pensions, prestacions per desocupació) i es complementa amb una Renda Garantida de Ciutadania assistencial que només cobreix el 10-12% de les persones en risc de pobresa. El Pla Pilot per assajar una Renda Bàsica Universal és un dels pocs ‘brots verds’ que albirem en l’actual legislatura.

Vista en conjunt, l’acció de Govern es mou –i ens porta a moure’ns– en la mateixa dinàmica de contenció de sempre, sense inversió i suport per fer res més que parar el cop; mantenint-nos desbordades i ofegades econòmicament. “El pitjor retard en el pagament de les subvencions” que ha denunciat la Taula del Tercer Sector se suma a l’infrafinançament crònic descrit per La Confederació. La nostra voluntat i vocació hi és sempre; els recursos suficients, mai.

Cohesió social en risc

Malgrat els compromisos d’un triple marc normatiu (lleis del Tercer Sector Social, de l’Economia Social i Solidària i d’Acció Concertada), ens trobem amb traves i dilacions. En el discurs oficial se’ns reconeix, però en el tracte i els fets se’ns menysté. La votació al Parlament d’una moció per la millora del finançament del tercer sector ha posat de manifest les reserves dels partits de govern a algunes mesures per dotar-nos de major estabilitat i millors condicions de treball. Els gestos i les paraules estan carregats de significat: quan un Govern anterior ens exhortava a ‘fer més amb menys’, la precarització estava servida. I els que han vingut després no han revertit la tendència. Ningú es planteja realment què passaria si un dia les entitats deixem de sostenir uns serveis imprescindibles.

La justícia social passa pel reconeixement i la retribució justa dels qui remem perquè totes puguem tenir una vida digna, però més enllà de les xifres reivindiquem un nou paradigma: superar polítiques reactives i apostar per la prevenció i la transformació estructural. La protecció social no ha de ser una xarxa d’últim recurs, sinó la tercera pota d’un Estat de Benestar consolidat. Volem formar part d’un sistema universal en una societat capaç de garantir els drets i la igualtat d’oportunitats. La Renda Bàsica Universal pot ser la clau de volta que marqui el camí cap a una veritable redistribució de les riqueses mitjançant una nova fiscalitat i un nou contracte social que trenqui amb l’actual model empobridor i insostenible.