‘Innovació i cohesió social’, article de Quim Brugué a Social.cat

Inici / OPINEM des de l'àmbit social / ‘Innovació i cohesió social’, article de Quim Brugué a Social.cat

 

26.10.2015 | Article de Quim Brugué, professor de Treball Social i Serveis Socials de la UdG i autor de Innovació i empoderament en la lluita contra la pobresa, a Social.cat

Sota el concepte ‘nova pobresa’ s’ha volgut posar de manifest que els problemes de cohesió social dels darrers anys no són només quantitatius sinó, sobretot, qualitatius. En paral·lel a com han empitjorat les xifres que defineixen la pobresa, també han aparegut nous perfils i noves dinàmiques d’exclusió social. Davant d’aquesta situació, les institucions i les entitats que treballen per la inclusió social no només han notat la crònica escassetat de recursos dedicats a aquest àmbit, sinó que a més han vist amb certa perplexitat com les seves accions resultaven insuficients, fins i tot inadequades, davant d’una realitat profundament transformada.

És en aquest context de ‘nova pobresa’ on apareix la necessitat de revisar els programes i les actuacions que hem vingut realitzant, de manera gairebé rutinària, durant les darreres dècades. És a dir, quan ens referim a la innovació en l’àmbit social estem pensant en com noves necessitats reclamen noves respostes. Aquesta obvietat, tanmateix, és molt difícil de traslladar a la pràctica. Necessitem innovar, però no sabem com fer-ho.

A partir d’aquesta constatació, el programa ‘Empoderem per transformar’, impulsat per ECAS amb el suport de l’Obra social de “la Caixa”, va aplegar un conjunt d’entitats amb voluntat d’innovar en els seus projectes i actuacions. Des de la seva experiència, i amb la col·laboració de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) de la UAB, aquestes entitats han experimentat els potencials i les dificultats de la innovació aplicada a la lluita contra la pobresa i l’exclusió social. Sense entrar en els detalls ni pretendre donar cap recepta màgica, sí podem exposar cinc idees clau que poden ajudar-nos a promoure la innovació en la lluita contra la pobresa.

En primer lloc, la innovació no s’aconsegueix simplement expressant la voluntat de desenvolupar-la sinó que parteix de l’existència d’un problema no resolt. Les entitats innovadores, per tant, són aquelles que reconeixen tant les noves necessitats com la seva incapacitat a l’hora d’abordar-les. Sense aquest punt de partida no existeix innovació efectiva.

En segon lloc, fer aquest doble reconeixement no és senzill i, de fet, la majoria de les entitats no disposen ni del temps ni dels recursos per afavorir aquesta reflexió. La pressió del dia a dia és inevitable i debilita el potencial innovador de les entitats. Si les entitats d’acció social volen ser innovadores han de fer, inevitablement, un treball organitzatiu previ. Un treball que, intuïtivament, ha de consistir en tenir la capacitat de parar-se (per pensar en allò què fem), de mirar enfora (per aprendre d’altres experiències), de fer explícits els problemes (per detectar l’objectiu de la innovació) i de reconèixer les barreres que caldrà superar (per desplegar noves maneres de fer).

En tercer lloc, tot i que no existeixen protocols específics, sí que hem d’afavorir les condicions que propicien l’aparició de la innovació. En aquest sentit, hem detectat tres condicions bàsiques: acceptar la ignorància i els errors, disposar d’espais híbrids on relacionar-nos i dialogar, i afavorir una incertesa creativa que faciliti sortir dels detalls quotidians i permeti pensar amb perspectiva. Es tracta de condicions poc habituals i que, per tant, requereixen d’un treball actiu per propiciar-les.

En quart lloc, un cop disposem d’un entorn adequat també ens calen palanques que impulsin la innovació, que concretin el potencial innovador en respostes concretes a les necessitats no resoltes. Durant el projecte hem identificat quatre palanques per tal d’aconseguir pràctiques innovadores efectives: disposar d’inspiracions (d’altres entitats d’acció social, d’instàncies acadèmiques o institucionals, del propis recursos humans de l’organització, de la ciutadania), d’un lideratge relacional i estratègic potent, de desplegar certa metodologia de treball, i de comptar amb determinats recursos (per comprar temps i espais per pensar).

Finalment, cal recordar en tot moment que la innovació no és una finalitat en ella mateixa i que el seu èxit només depèn de la capacitat per a superar aquelles necessitats no satisfetes. Ens cal, doncs, avaluar amb molta cura aquests impactes, sabent que sovint només podrem tenir evidències parcials i qualitatives sobre els resultats assolits.

Tanmateix, ens caldrà paciència i assumir que la innovació no és, com de vegades pensem, una mena d’eureka amb resultats miraculosos, sinó una aposta a llarg termini. La innovació no és una flamarada puntual, sinó quelcom que es cou a foc lent. Sovint les pressions que reben les entitats d’acció social són punyents i immediates, de manera que cal reaccionar davant d’elles amb rapidesa. L’acció no pot esperar, però pensar com transformar aquesta acció –condició bàsica per a la innovació- reclama temps per intercanviar, dialogar, equivocar-se i aprendre.

Contacteu-nos

No es llegible? Recarrega-ho captcha txt
1