Skip to content

12.05.2022 | Article d’opinió de Míriam Feu a Social.cat

El passat 26 d’abril, ECAS va presentar l’informe INSOCAT 14 ‘Habitatge i exclusió residencial’. L’informe revela que el 97% de les persones acompanyades per les entitats socials estan afectades per problemàtiques relacionades amb l’habitatge i que el 80% de l’acció social té a veure amb l’habitatge. També que el 94% d’entitats considera que aquesta problemàtica afecta la forma i les possibilitats de la seva acció social. La meitat de les entitats tenen persones que no poden atendre per manca de recursos, i la meitat d’aquestes persones necessita un allotjament que no se’ls pot oferir.

L’exclusió residencial té diferents formes de manifestar-se. N’hi ha de molt visibles i extremes, com les persones sense llar o les que han de viure en una institució (albergs, residències, pisos d’acollida temporal…). Tot i que no disposem d’una sèrie estadística oficial, l’informe recull que aquesta situació afecta, pel cap baix, 25.000 persones a Catalunya. I d’altres que són invisibles: persones que viuen en condicions insalubres, en habitatges sense títol acreditatiu sense saber quan les faran fora o amuntegades en molt poc espai. El mateix informe recull que, segons dades de FOESSA per Catalunya, 1,3 milions de persones viuen en un habitatge inadequat, i 915.000 ho fan en un habitatge insegur, segons les categories ETHOS.

Les xifres fan evident que l’habitatge s’ha convertit en un motor d’exclusió social de primer ordre: quatre de cada cinc persones en exclusió social severa pateix exclusió residencial. Poder accedir i mantenir un habitatge digne marca la diferència. Ens divideix entre les persones que poden disposar d’una llar i les persones que en queden excloses.

La llar és el lloc que et dona seguretat, estabilitat, on construir la identitat, un espai de relació i de desenvolupament del projecte personal i familiar. És un lloc on poder descansar, on mirar la vida i planificar-la, on somiar. A través de la llar ens podem arrelar a l’entorn. És necessària per a una vida digna i veritablement humana: és un dret essencial de la persona i un element relacional i de participació en la societat. A més a més, la vulneració del dret a l’habitatge en vulnera molts d’altres: el dret a la salut, a l’educació, a la ciutadania…

Les entitats socials reclamem garantir aquest dret augmentant el parc d’habitatge accessible amb l’increment de l’habitatge protegit, destinant l’1% del PIB a polítiques d’habitatge, comprant i captant habitatge privat, dotant de més recursos la Mesa d’Emergència i atorgant ajuts al lloguer. Demanem també mesures en la regulació: cal que se sancionin els grans tenidors que no compleixin amb les seves obligacions en relació amb contractes de lloguer social, un reforç del paraigua jurídic per preservar la funció social de l’habitatge, l’abordatge del sensellarisme a través de l’estratègia aprovada per al 2021-2024, l’aplicació sense restriccions de l’empadronament, i instruments i incentius fiscals.

Finalment, fan falta actuacions concretes encaminades a la protecció de col·lectius en situació de vulnerabilitat, com les persones migrades —a qui cal garantir l’acompanyament mentre no es derogui la llei d’estrangeria—, la gent gran i la joventut —a qui cal oferir habitatges d’ús social lligats a moments evolutius clau—, les famílies monoparentals i infants —a qui cal garantir habitatges d’emergència en condicions adequades—, i les persones amb diagnòstic de salut mental i discapacitat —per a qui cal reservar parc públic, suport i assessorament per prevenir abusos i discriminacions.

Garantir el dret a l’habitatge és essencial, un dret reconegut, però vulnerat, que cal posar en el centre com a dret bàsic de totes les persones. No existeix una veritable política de lluita contra l’exclusió social i la pobresa si no s’acompanya d’una política d’habitatge, garantint l’accés i el manteniment a totes les persones.