‘Suprema injustícia’, article de David Fernández a Social.cat

Inici / OPINEM des de l'àmbit social / ‘Suprema injustícia’, article de David Fernández a Social.cat

07.11.2018 | Article d’opinió de David Fernández, membre de Coop57, a Social.cat.

El miratge podria ser, com escriu lúcidament Jorge Riechmann, creure encara que vivim en democràcia plena i plenament declinada. Doncs no, més aviat tot el contrari. A redós de la decisió del Tribunal Suprem d’ahir mateix, precedida per una autèntica tupinada processal, resta clar que l’antic mot plutocràcia –que sempre mana qui més té– no en té res d’antic. Plutocràcia real mal barrejada amb poliarquia difusa, és a dir, que ens deixen triar quina fracció d’una elit elitista garantirà la tranquil·litat bancària i, per tant, l’estrès social i ciutadà. Ahir a mitja tarda s’acreditava, un altre cop, que l’únic acte jurídic documentat és que la banca sempre guanya. I per això hi perd la gent.

S’ha dit sempre que la memòria és fràgil, però el cooperativisme –de fa 150 anys– en té, i molta, de memòria. Un múscul contra l’oblit que permet mirar l’enrere, l’avui i el demà molt contradictòriament: entre el millor de la gent cooperant –bastint models financers alternatius– i el pitjor del diner abusant –en fase d’acumulació d’uns pocs per la despossessió de molts. El problema rau també en que tampoc cal anar tan lluny. En la civilització de la pressa i la informació atropellada, els detalls tan recents que expliquen com de gros és l’engròs resten immutables –però sovint, esborrats i infravalorats. A pams que fa pujada i molta: abans, durant i després. La banca espanyola durant el tsunami immobiliari i la fúria del totxo hipotecat va guanyar exactament 169.000 milions d’euros. Del rescat que els hi paguem encara –60.000 perduts pel cap baix– hem passat ara a la justícia blindant-los el no pagament de 4.000 milions d’euros –en el cas que fos retroactiu– o de 640 milions –si no fos retroactiu. Ho poden consultar pornogràficament: només en els darrers nou mesos, només entre gener i setembre de 2018, els sis principals bancs espanyols han acumulat ja 13.909 milions d’euros en beneficis nets.

Donen ganes d’escriure que si el franquisme s’autorebatejava com democràcia orgànica, això que avui anomenem ‘règim del 78’ és ja, pel cap baix, una democràcia orgànica bancària. O com advertí severament, ara fa un segle, el jutge d’un altre tribunal suprem –Louis Brandeis, de la Cort Suprema dels EUA– “podem tenir democràcia o riquesa concentrada, però no totes dues coses alhora”. Si llegeixen com han crescut els multimilionaris durant la crisi i consulten el manifest de Pobresa Zero del passat 17 d’octubre, constataran en el mirall de la realitat perquè hi ha tanta riquesa concentrada i tan poca democràcia redistribuïda.

Hi ha d’altres oblits bancaris, és clar, farcits fins al moll de l‘ós d’impunitat. L’hemeroteca és un pou sense fons de com el poder del diner sempre en surt tan ben parat. Que els Albertos, aquells banquers condemnats a tres anys de presó, mai no trepitgessin la presó; que el forat brutal de Catalunya Caixa –12.000 milions d’euros– vagi camí d’acabar en no-res o el gest suprem, el novembre de 2010, d’haver d’escriure que la darrera decisió de l’últim Consell de Ministres de Rodríguez Zapatero va ser indultar un banquer: indultar el número dos del Banco Santander, Alfredo Sáez, condemnat per corrupció en relació al Cas Estivill. El número u d’aquell banc, Emilio Botín, és encara el major defraudador mai enxampat en la història fiscal espanyola: 2.000 milions d’euros, és a dir, 500 vegades. Es va acollir a una d’aquelles amnisties fiscals amb les que els govern premien els delictes dels de dalt. Sí, no se n’oblidin: justícia comparsa, com, quan el TC va anul·lar la darrera amnistia fiscal –la de Montoro– i en la mateixa sentència, alhora i al mateix temps i sense despentinar-se, deia que els milers de defraudadors que s’hi van acollir quedaven exonerats. Bromes de la democràcia quan la democràcia és de broma.

Ahir van baixar els drets ciutadans. I per això, a la borsa de l’especulació, va pujar com l’escuma la cotització dels bancs de l’Ibex35. No hi cap metàfora més dràstica ni més roïna del moment que vivim. Perquè la realitat sovint és la major demagoga: i sí, mentre guanyi la banca, sempre perdrà la gent. I mentre la gent no defalleixi encara tindrem futur: ahir, novament, 15MPaRato va arrencar un nou micromecenatge per poder exercir l’Acusació Popular en el cas de la sortida fraudulenta de Bankia a Borsa. En menys de 24 hores ja ha aconseguit el 50% de la meitat dels 29.000 euros que necessiten. La seva consigna és prou coneguda –#laciudadanialohizo– i no els hi falta cap raó. Ara mateix, probablement, hauria de ser l’única caixa per la qual hauríem d’estar disposats a passar: la de la solidaritat, l’autodefensa democràtica i l’acusació popular contra els qui tants danys humans, socials i econòmics han causat. Fins que ens deixin d’estafar en el nostre nom, amb els nostres diners i, privatitzant la democràcia, capturant les preteses institucions comunes de totes i tots. Al diccionari, això també nom i definició: espoli, assalt o robatori. I al mòbil acaba d’arribar un missatge contra la humiliació: “Diguem prou. Manifestació contra la sentència del Tribunal Suprem a l’impost de les hipoteques. Ens veiem dissabte 10 de novembre a les 17.00 h a la plaça Catalunya”. No passis. Passa-ho.

 

Contacteu-nos

No es llegible? Recarrega-ho captcha txt
20181106_6è-dialegSapere Aude logo 2a edicio