“No és un cas aïllat, és el patriarcat!”. Aquesta consigna cridada repetidament i constant en totes mobilitzacions que s’han succeït en els darrers mesos, des de la vaga del 8 de març fins a totes les respostes donades a la ignomínia del cas de La Manada, sintetitza molt bé el diagnòstic del que estem vivint.

El cas de La Manada ha estat la gota que fa vessar un got insuportablement ple, posant de relleu la pervivència i l’arrelament d’un fort biaix de gènere d’un sistema judicial que, malgrat les lleis per eradicar la violència masclista, en massa casos, protegeix els violadors i sentencia contra les dones.

Però no és un cas aïllat, sinó que s’insereix en una llarga llista de greuges judicials, com l’assassinat de Diana Quer per un violador que va quedar en llibertat perquè tampoc hi havia signes de reiteració. El missatge que es transmet a través de la justícia és clar: les dones poden ser violades i violar és un dret masculí (Judith Butler). Es jutja les dones que han estat violades, abusades, maltractades més que als violadors, els abusadors, els maltractadors… es fa recaure sobre elles el dubte sobre la seva moralitat, la seva suposada provocació del desig masculí, que preval sobre la voluntat i el desig de les dones; es qüestiona la validesa de les seves denúncies sota la sospita d’una suposada falsedat que, malgrat els missatges interessadament manipuladors que s’aboquen a la societat, no arriben a ser ni el 0,1% dels casos.

Certament la llei actual és un dels problemes greus que tenim, en la mesura que no reconeix de manera clara i irrefutable el delicte de violació quan no hi ha consentiment explícit. Però no ho és tot, per que amb aquesta mateixa llei, com han fet pales moltes juristes feministes, s’hauria pogut tipificar com agressió i imposar penes més altes. I també, amb aquesta mateixa llei, avui la justícia manté 206 reclusos en presó provisional per abusos sexuals, mentre als violadors de “la manada” els deixa lliures amb una fiança ridícula que suposa un ultratge més.

Per això, tot i la necessitat de posar el focus d’atenció en un sistema judicial travessat per una mirada masclista i misògina, necessitem anar més enllà. Perquè no és solament el sistema judicial, és el patriarcat.

Des de les visions socials critiques actuals ja es reconeix clarament que la transició del 78 validà una democràcia cosmètica assentada en el manteniment del vell ordre autoritari del franquisme, però sovint es passa per alt que era també un ordre profundament patriarcal, assentat en la discriminació i la violació sistemàtica dels drets de les dones. I d’aquell fang vingueren aquests llots.

En les manifestacions del 1977 a Barcelona i arreu de l’Estat, el lema “Prou Violacions” va ser un crit unànime. De llavors ençà ha estat present de manera sistemàtica i transversal en totes les mobilitzacions feministes, perquè malgrat s’han avançat en l’aprovació de lleis, algunes realment capdavanteres com la llei catalana, la violència masclista continua estant profundament arrelada i present en la societat condicionant profundament la vida de les dones, violant el nostre dret a viure lliures, a ser diferents, a vestir i estimar com, quan i amb qui nosaltres vulguem.

Avui al règim del 78 se li estan rebentant les costures, per la crisi social, per la crisi nacional i per la confrontació contundent de les dones. Davant això es replega encara més cap a posicions autoritàries i aprofundeix el seus trets misògins i patriarcals. És en aquest context que es produeixen aquestes sentències aberrants que generen ràbia i rebuig fins a límits insuportables.

Però també ara la ràbia i el rebuig que ens causen aquestes sentències són el motor que ens ha de permetre gestar i imposar un canvi radical, una transformació profunda de la societat que ja no es pot ajornar més, perquè ens hi va, literalment, la vida.

Per això, perquè el que tenim davant no és el cas aïllat de La Manada, per molt que ens rebel·li, sinó una estructura social patriarcal que afecta tots els àmbits de les nostres vides apostem decididament per canviar des de l’arrel aquest ordre i construir una societat sustentada en la justícia de gènere, lliure de violències masclistes.