21.01.2014 | “Penalitzar i culpabilitzar l’aturat és una deshonestedat intel·lectual absoluta.” Així de contundent es va pronunciar ahir el catedràtic d’Economia Aplicada de la UAB Josep Oliver durant una sessió amb la Comissió d’Inserció Laboral d’ECAS en la que va analitzar la situació del mercat de treball avui i les perspectives d’evolució en els propers anys. Oliver considera que la culpabilització dels aturats és fruit d’una premisa del pensament neoliberal i neoconservador “radicalment falsa”: que tots els éssers humans neixem iguals i tenim les mateixes oportunitats. Sota aquesta visió, les polítiques de redistribució i la intervenció dels poders públics no són necessàries, però l’evidència demostra tot el contrari. “El mercat de treball és el reflex d’un sistema educatiu poc igualitari, no meritocràtic, i les possibilitats de cadascú estan molt vinculades al background familiar”, és a dir, al capital social i cultural d’origen.

La destrucció d’ocupació durant la crisi, que s’ha endut per davant 3,8 milions de llocs de treball a tot l’Estat (600.000 a Catalunya), es concentra en la població amb nivell educatiu baix o molt baix: el 75% de les persones que han perdut la feina pertanyen a aquest col·lectiu, mentre que l’ocupació entre els individus amb estudis superiors ha augmentat un 2%. Entre els 2,2 milions d’aturats crònics (que ja ho estaven abans de la crisi), el 70-75% només tenen estudis primaris.

“El problema actual del mercat de treball és de demanda, no d’oferta, i la responsabilitat pròpia del treballador és pràcticament inexistent”, segons Oliver. “La culpabilització amaga problemes profunds de concentració d’ingressos i recursos” que fan que no siguem una societat amb igualtat d’oportunitats. Malgrat que “el mèrit ha de guanyar posicions”, sense aquesta condició “la meritocràcia seria un brindis al sol. El debat s’ha de centrar en la fiscalitat i la igualtat d’oportunitats, que són els dos elements crític per a la redistribució”.

Canvis demogràfics i mercat laboral

La segona part de la sessió es va centrar en l’evolució demogràfica de la societat espanyola, marcada per la caiguda de la natalitat i l’envelliment de la població, que fan que les prediccions a 10 anys apuntin a una caiguda del 30% de la població en edat de treballar i a una reducció absoluta de població. A Catalunya hi haurà 2,9 milions de llocs de treball que numèricament, per raons de canvi demogràfic estricte, podrien donar feina a al 96% de la població en edat de treballar, però Josep Oliver pensa que aquesta taxa d’atur de només el 4% no s’aconseguirà “per les característiques de l’atur i la manca de polítiques de requalificació adequades”. L’escenari que probablement ens trobarem a finals d’aquesta dècada o principis de la de 2020 estarà conformat per bosses d’atur estructural amb baixa qualificació i de difícil col·locació i una nova onada immigratòria per cobrir llocs de treball qualificats a sectors com el de serveis amb valor afegit, els transports o la indústria agroalimentària. Segons els càlculs de l’INE fins al 2050, a tot l’Estat espanyol faran falta 4 milions més d’immigrants. La població espanyola de 16 a 64 anys passarà de 30 a 22 milions, mentre que la major de 65 anys passarà de 7,5 a 16 milions.

Com a conclusió, Oliver creu que “la solució passa per la pressió fiscal [més impostos] combinada amb polítiques de requalificació intel·ligents”, que permetin que el mercat laboral absorbeixi el gran volum d’aturats avui poc qualificats. “La situació d’excepcionalitat durarà dos anys més com a màxim i la discussió important és què farem a partir del dia següent. De moment, les senyals que tenim no són bones: ja es parla de baixar impostos quan el que caldria és recuperar el nivell de despesa pública. En relació als països més desenvolupats d’Europa tenim un Estat irrisori, només per sobre de Rumania i Bulgària en despesa social. El problema de poc ingrés i poca despesa és crònic”, en part per la tolerància amb el frau fiscal i la poca consideració cap a allò públic. “Hem d’aprofitar els dos propers anys per qüestionar el desballestament de l’Estat del Benestar, perquè sortir de la crisi i trobar-nos amb un Estat jibaritzat és el pitjor que ens pot passar.”