08.06.2017 | La relació entre periodistes, mitjans, entitats i comunicadors de l’àmbit social és el teló de fons de la taula rodona que va tenir lloc el 6 de juny al Col·legi de Periodistes de Catalunya, coorganitzada per Lafede.cat – Organitzacions per a la Justícia Global i l’Agència de Comunicació Social d’ECAS.
Montse Santolino, de LaFede.cat, va introduir la trobada aportant la visió de les entitats amb una declaració d’intencions sobre la necessitat de “pensar en clau de justícia global” i de fer arribar a la ciutadania informació rigorosa. En la mateixa línia es va expressar posteriorment Agnès Felis, de l’Agència de Comunicació Social d’ECAS, subratllant la voluntat de parlar de causes i no de marques per tal de visibilitzar les problemàtiques socials i transformar, fent valer que “defensem uns drets socials que són per a tothom, no només per a les persones concretes que s’atenen” des de les entitats. El context es va reivindicar de manera recurrent com a element imprescindible per comprendre i no quedar-se en l’anècdota del cas o el testimoni concret.
La primera intervenció de la taula va venir de la mà de Laura Lanuza, de Proactiva Open Arms, que va exposar com des del primer moment l’ONG va tenir clar que havia de comptar amb la col·laboració de periodistes que informessin sobre el que veien i documentessin el que succeïa per no ser titllats de tendenciosos. L’ús de les xarxes socials va ser clau per trencar el silenci i començar a relatar la seva experiència, però l’impacte va arribar a través dels mitjans i el reconeixement de la seva tasca avalada per la cobertura mediàtica. En relació als recursos per fer arribar el missatge i mobilitzar –recordem que l’ONG va néixer arran de la foto d’Aylan–, per a Lanuza, “els límits estan en la veritat” i cal ser-hi per donar-la a conèixer: “Hi ha realitats que no s’expliquen perquè no hi ha ningú in situ per explicar-les”.
Adrià Bas, director del programa Solidaris de Catalunya Ràdio, va recuperar les paraules de Carles Capdevila al darrer editorial del Diari de la Pau (núm. 9, gener 1992) en referència a la Guerra del Golf: “El moviment per la pau [extrapolable a la tasca de les entitats socials en general] té molta feina i molt pocs mitjans per fer-la. El pacifisme és un mal negoci polític i econòmic i això li dona molt poca força. Les institucions polítiques no es fan seva la idea perquè no els fa respecte i els mitjans de comunicació no la potencien perquè no genera beneficis als seus balanços”. La distinció entre periodistes i mitjans –pel que fa a interessos, objectius i manera de fer– es va posar de manifest en diverses ocasions al llarg del debat.
També es va abordar com l’evolució en la manera de comunicar, amb l’ús intensiu de les tecnologies digitals i la irrupció de les xarxes socials, ha imposat el paradigma de la immediatesa i ha comportat una saturació informativa impossible de digerir. Davant d’aquest ritme vertiginós, Felis proposa un esforç col·lectiu per reflexionar i ser més curosos: “Tots hem de fer l’esforç de no voler ser-hi sempre, dir menys i fer-ho bé”. Bas va corroborar que l’acceleració i la manca de recursos fan que “els mitjans anem a toc de nota de premsa”, la qual cosa fa desaparèixer la tasca d’investigar i elaborar de manera rigorosa i contrastada les informacions.
Òscar Velasco (Creu Roja) va recordar des de la Fila Zero que “les ONG estem suplint les obligacions dels Estats i del Govern, fent de pedaç”, i va reivindicar “mirar la lluna i no el dit: davant les situacions lamentables que veiem,hem d’anar a les causes i incidir políticament”. En el cas de la crisi dels refugiats va apuntar al tràfic de persones com una de les claus per entendre el fenomen. Lanuza va afegir que “evidentment les ONGs no hauríem d’existir, però seria una utopia pensar que això desapareixerà i per tant hem de fer reflexionar no només sobre la nostra feina, sinó també sobre les causes de la situació actual. Nosaltres som una peça més i tenim la responsabilitat d’explicar-ho des del que sabem”. Eva Anguera (Inpacte) va reivindicar la prevenció –“què passaria si les entitats no estiguéssim fent el que fem?— , Elisenda Rovira (Media.cat) va apuntar la distorsió que suposen certs personalismes –que en el cas d’Óscar Camps “fa temps que intentem evitar”, va respondre Lanuza– i Joao França (Catalunya Plural) va defensar la necessitat de desenvolupar “estratègies compartides” per part d’entitats i mitjans per fer “pressing conjunt”.
