La manca d’habitatge sempre ha estat present en l’exercici de la professió del treball social, però la crisi del 2008 va disparar la incidència del fenomen perquè la bombolla immobiliària i la facilitat d’accés al crèdit hipotecari en van ser, precisament, factors desencadenants. La pèrdua de l’habitatge i la dificultat per accedir-hi es van convertir en un problema de primer ordre davant el qual no hi havia respostes ràpides per part de l’administració i les entitats implicades. Inicialment, la situació d’emergència va fer que els Serveis Socials Bàsics (SSB) dels municipis haguessin d’assumir-ne la gestió i, si bé cal remarcar els esforços i avenços que s’han dut a terme des de llavors, encara avui s’arrosseguen els efectes de la saturació i el desgast que han patit.

El 2010 es va crear l’Agència de l’Habitatge de Catalunya per implementar diferents actuacions i tant el Govern com els grups parlamentaris han donat suport a la redacció i aprovació de les dues lleis desenvolupades a partir de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP): la 24/2015 de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica, i la 4/2016 de mesures de protecció del dret a l’habitatge de persones en risc d’exclusió residencial. Malauradament la primera ha estat suspesa parcialment i la segona intenta suplir els articles afectats.

Per entendre la dificultat de la qüestió és important tenir present la diversitat de recursos existents en funció del municipi o territori, la dotació d’habitatge públic amb què es compta i l’oferta de preus del mercat, entre altres elements. Malgrat la feina increïble que han desenvolupat i desenvolupen els SSB, utilitzats en bona part com a gran calaix de sastre per atendre casos en què no es podia oferir cap sortida concreta a la problemàtica de l’habitatge, la realitat és que l’exclusió residencial ha de ser tractada de forma transversal i no com un fet aïllat, ja que si no correm el risc que derivi en exclusió social.

Tenint en compte la complexitat dels recursos actuals i la diversitat de supòsits que comprèn –pèrdua de l’habitatge, dificultat d’accés, ocupacions, desnonaments, sensellarisme, inclusió social de col·lectius concrets, gent gran, etc.—, cal plantejar l’especialització del treball social en aquesta matèria de la mateixa manera que s’ha produït en altres àmbits, com la salut, la justícia o la infància. S’ha de poder disposar d’un recurs d’habitatge de qualitat a través del qual un treballador social especialitzat pugui coordinar-se tant amb els SSB com amb d’altres administracions i entitats relacionades amb aquest àmbit concret, per tal de poder facilitar diferents alternatives. Hi ha casos en què no només es té una necessitat d’habitatge i resulta especialment necessari que els SSB coordinin les actuacions des dels diversos àmbits.

A les oficines locals d’habitatge no s’hi acostuma a trobar aquesta figura que, al meu entendre, és essencial. Caldria definir funcions concretes i resoldre qui n’ha d’assumir el cost, però s’ha reivindicar la necessitat que el treball social actuï de manera més global i transversal, no només des dels SSB sinó també de forma especialitzada en els diversos àmbits d’actuació. En cap cas es tracta d’augmentar la saturació dels SSB o bé resoldre-la, sinó de fer present el treball social en la tasca d’evitar l’exclusió residencial. En el cas concret de l’habitatge, cal que un treballador social o un tècnic social formi part de les valoracions dels diferents casos.

Per tal de millorar l’actuació en aquest terreny és evident que calen més pisos i s’han d’aplaudir totes les iniciatives de l’Administració per ampliar el parc públic. Tanmateix, per abordar la inclusió social no només ens hem de centrar en els recursos econòmics i en “el totxo”, sinó que calen també recursos tècnics especialitzats en la inclusió social, i en aquest sentit el treball social aporta una visió global dels individus, les famílies i les comunitats.

El treball social va més enllà de posar un pedaç a una necessitat concreta o de gestionar recursos. Treballa amb les famílies des de la coresponsabilitat, l’acompanyament, la mediació i l’apoderament per tal d’abordar els diferents recursos i propostes orientats a revertir l’exclusió social a la qual moltes persones es veuen abocades. Per això és important valorar la seva tasca d’intervenció, que pretén evitar que els casos es cronifiquin o que se’n derivi un efecte bumerang per haver resolt una necessitat de manera momentània o puntual.

Aquest és un debat obert que ens dona l’oportunitat de posar en valor el treball social i tot allò que pot aportar a la societat per tal que ningú en quedi exclòs.