Falten deu dies per al 8 de març, celebració del Dia Internacional de les Dones. Una data que cada any està més i més present en el nostre calendari, ocupant un espai en l’ideari col·lectiu de les dones. Un dia que s’ha convertit en un veritable clam per la igualtat en el rol de gènere i per la defensa dels drets de totes les dones. Una igualtat que reconegui la nostra diferència i que alhora ens garanteixi que aquesta diferència ens permetrà gaudir, amb equitat, d’una vida digna i desenvolupar-nos com a persones amb igualtat de drets en tots els àmbits: professional, personal, familiar, sexual, etc.

Jornades com aquesta haurien de servir per defensar, amb vehemència, que no estem d’acord amb la persistència dels rols de gènere. Com a dona, per a mi, tots els dies de l’any haurien de ser el Dia Internacional de les Dones, fins que la igualtat de drets sigui efectiva i defensant, alhora, les diferències entre homes i dones i entre les mateixes dones, és a dir, l’essència de cada individu.

Com a treballadora social i amb mirada de rol de gènere, que el treball social sigui una professió feminitzada —el 92% de la nostra col·legiatura està formada per dones— no és una casualitat. En els seus orígens trobem dones que exercien un rol cuidador de persones en situació de pobresa. Aquest rol ha anat evolucionant cap a una professionalització de la cura de les persones i del seu entorn que no necessàriament ha d’estar vinculat a la condició de ser dones. Aquest és un estigma que probablement arrosseguem juntament amb d’altres professions que es dediquen a la cura. Aquí convidaria a fer una reflexió per entomar el repte d’apoderar el nostre col·lectiu i fer possible un canvi de paradigma cap a la plena consciència de la nostra igualtat d’oportunitats com a professionals capaces de promocionar-nos, d’assumir lideratges i posicions de poder o, senzillament, de fer compatible una vida professional saludable amb un estil de vida personal que ens satisfaci.

Les discriminacions i les desigualtats es fan evidents al llarg de les diverses etapes vitals de les dones. Aquí podríem parlar extensament de la bretxa salarial respecte els homes, de les dones que veuen com per a elles resulta més difícil accedir a càrrecs directius i llocs de decisió, de la manca de mesures efectives i reals perquè dones i homes puguin conciliar vida laboral i personal. De com les tasques domèstiques i de la cura de la família encara recauen majoritàriament sobre les dones, o de dones que arriben a la vellesa amb pensions molt baixes que les obliguen a haver de prescindir dels serveis de cura, entre moltes altres situacions que no fan altra cosa que cronificar la nostra vulnerabilitat.

Des de la perspectiva de gènere, la pobresa no és neutra. El fenomen té fins i tot un nom propi: feminització de la pobresa. Les Nacions Unides indiquen que el 70% de les persones sense recursos al món són dones, i segons l’Organització Mundial del Treball les dones constitueixen el 60% dels treballadors pobres. Són dades molt significatives que em fan pensar que ser dona, des d’un rol de gènere, ens situa en una posició de desavantatge. I si a això hi sumem qualsevol altre indicador de desigualtat social, el risc de patir violència i discriminació augmenta exponencialment. Com a dona i treballadora social, aquestes situacions m’aboquen cap a un posicionament actiu per trencar allò que la societat ens ha transmès al llarg de generacions i generacions d’homes i dones. No concebo un treball social que no contempli el treball des del respecte per la diferència en la individualitat i la igualtat en els drets fonamentals.

Per això, considero que ha de ser una prioritat lluitar per implementar polítiques educatives que tinguin com a eix transversal avançar cap a l’equitat entre dones i homes. El problema està tan arrelat en la cultura patriarcal i l’inconscient de l’ésser humà, que si no s’aborda des de la vessant educativa, amb una inversió del model masclista, difícilment aconseguirem trencar amb la inèrcia.

Aquest nou Dia Internacional de les Dones torna a ser un dia per reivindicar-nos i posar de manifest que aquesta lluita que no l’hem de fer soles. És responsabilitat de totes i de tots que el món sigui més igualitari i just per a les dones i per a totes aquelles persones que pateixen discriminació per qualsevol motiu.

No baixem la guàrdia, reivindiquem aquests drets amb contundència i urgència.