03.12.2012 | Reproducció íntegra de l’article de Carles Gil Saguer, membre de la vocalia d’Internacionalització d’ECAS i director de Fundació Servei Solidari, publicat a Social.cat.
La necessitat d’obrir el focus de l’acció social i trobar vies d’internacionalització es constata a ECAS fa aproximadament un any i es tradueix, d’entrada, en la creació d’una vocalia que aposta des dels inicis pel treball en equip i en xarxa. El sentit de la internacionalització –que apel·la al per què, evitant la temptació dels què i el com, més senzills de pensar, però més ‘curt-terministes’ i subjectes a modes o tendències— es fonamenta en la detecció d’unes necessitats que, acompanyades d’una sensació d’urgència –cal actuar, i cal fer-ho ara—, faciliten la gestió del canvi.
De fet, no cal inventar massa cosa; n’hi ha prou amb observar. Afortunadament, els ‘segon sector’ (el privat lucratiu) sempre ha estat un bon laboratori per al tercer sector (el social sense afany de lucre). Les característiques de les empreses, així com el cicle i velocitat que li són propis, han propiciat que incorporessin la internacionalització a la seva agenda des de ja fa temps, i si s’estudien els seus plans estratègics i processos, la transposició al tercer sector resultarà evident.
No obstant això, no ens ha de dur a una visió reduccionista de la internacionalització: la recerca de finançament pot ser el catalitzador, el que genera la reacció i posa les entitats en dinàmiques més globals –la Unió Europea pot ser un referent en aquest sentit—, però el procés no es pot limitar ni a la recerca de fons, ni a les fronteres europees.
Ens movem en un món cada vegada més globalitzat i més cooperatiu. En obrir la finestra de la internacionalització, s’obre un ventall d’entitats amb qui col·laborar, complementar-se, establir-hi aliances i sumar coneixements. El volum, fruit de les unions de projectes, legitima i permet encetar la cultura de lobby, reservada fins ara a les grans entitats o coordinadores de segon o tercer nivell.
‘Glocal’ és el neologisme per resumir el mantra: pensa globalment, actua localment. Però encara amb una volta més: detecta i identifica globalment –per importar coneixement— i replicar i desplega localment, a fi de multiplicar l’impacte. Es tracta de ser més eficient, especialment en una època d’escassetat de recursos, per estalviar o escurçar els períodes pilot dels programes i començar a treballar des de dalt de la corba d’aprenentatge. Si podem disposar de bones pràctiques ja testades i validades, no cal forçar cap reinvenció que comporti costos i riscos innecessaris.
Des d’aquest punt de vista, la internacionalització comporta també un factor de legitimació, ja que, per la seva complexitat, pot ser sinònim d’expertesa i de solvència. A més, l’exigència de finançadors o de socis repercuteix en la millora de la gestió dels projectes i de les entitats.
A l’hora d’implementar el procés, cal traçar un bon full de ruta: pensar i preveure la gestió del canvi, afinar la visió, dissenyar l’equip que pren el lideratge i establir la manera de comunicar, sobretot internament. A més, cal crear instruments que permetin mapejar: identificar de manera qualitativa referents, agents que dissenyen polítiques públiques (policy makers), entitats de primer i segon nivell (que poden facilitar molt la feina), finançadors… En definitiva, els grups d’interès del tercer sector, que és el principal responsable de fomentar una determinada cultura interna en les entitats. La cèlebre frase de Peter Drucker és més vigent que mai: “Culture eats strategy for breakfast”.
El procés d’internacionalització ha de comptar, en última instància, amb un ecosistema d’entitats, ja que en la mesura en què augmenti el nombre d’entitats, augmentaran també els dispositius que faciliten el procés. En aquest punt caldria importar, de nou, actors i formes jurídiques del sector empresarial, com ara Acc10 o la UTE (Unió Temporal d’Empreses/Entitats?).
Per altra banda, caldrà invertir en comunicació externa per posicionar-nos, perquè els diferents estaments (administració pública, finançadors, societat) tinguin presents les nostres dimensions i la nostra voluntat. La visibilització a escala internacional no ens ha de fer perdre, però, la identitat: hem de ser conseqüents amb els nostres orígens i saber resoldre les tensions que puguin sorgir sense renunciar-hi. I, finalment, l’ordre lògic en el procés serà: començar pels projectes, continuar amb les persones –tècnics, voluntaris i, fins i tot, beneficiaris— i acabar amb les entitats.
