22.03.2013 | Podeu llegir aquí l’article al web de La Independent

La preocupació pel risc de pobresa és cada cop major al nostre país. I no és estrany perquè les dades que disposem mostren que cada cop són més les persones amb menys recursos, amb treballs precaris o directament a l’atur, que estan en risc d’exclusió, persones que se sumen a la greu situació d’un col.lectiu que ja es troba en estat d’exclusió sociolaboral que, de manera estructural i persistent, ha existit a Catalunya des de fa dècades sense aconseguir eradicar-ho completament.

D’entre aquest grup de persones cada cop més ampli, les dones són les que estan en situació de més risc, i alhora el col.lectiu més nombrós sent, al temps, les grans oblidades ja que difícilment sentirem parlar d’elles quan s’aborden aquests temes. El silenci i la invisibilitat sobre les diverses situacions femenines, tan comú en tots els àmbits socials (mediàtics, polítics, econòmics, artístics) es fa palès amb especial cruesa en les dones amb risc d’exclusió. Efectivament, al nostre pais, el risc de pobresa (o situació de pobresa) té més incidència entre dones (43,5) que entre homes (39,8) i molt especialment quan les dones tenen més de 65 anys, etapa en que augmenta molt significativament. Les dones grans sumen sovint a les baixes o inexistents pensions, la soledat i manca de vida comunitària, especialment a les grans ciutats, situació que agreuja encara més el seu patiment físic i psíquic.

A més de les dones grans, el següent col.lectiu amb més risc de pobresa i vulnerabilitat és el de les dones que encapçalen famílies monoparentals amb fills i filles al seu càrrec o altres persones dependents, que suposen un 48% del total. De totes les famílies monoparentals, només un 15% estan encapçalades per homes. D’altra banda, aspectes fonamentals com les condicions laborals diferents i discriminatòries que pateixen les dones: la bretxa salarial, la contractació a temps parcial, el sostre de vidre als llocs de direcció o les dificultats per accedir a un lloc de treball, creen vulnerabilitat psicosocial i reforcen el rol social de rang secundari que se’ns atribueix a les dones, tot agreujant la manca de reconeixement del treball familiar i de cura que majoritàriament realitzen les dones.

A aquesta situació cal afegir les retallades socials i de drets en l’estat català del benestar que havíem anat construint, retallades que, ben sovint, recauen sobre les espatlles de les dones, que perdem serveis que cobrien allò que “ens pertocava” fer, alhora que comprovem amb neguit que dia rere dia retrocedeixen les polítiques de dones que començaven a avançar de forma valenta i decidida cap a un reconeixement real dels drets de les dones.

En aquest greu context pensem que cal plantejar la proposta de la Renda Garantida Ciutadana (RGC). Es concreta en la voluntat d’assegurar que cap persona visqui sota el llindar de la pobresa, un llindar establert per la llei de prestacions socials aprovada al Parlament de Catalunya l’any 2006. Una renda condicionada al fet de no disposar d’ ingressos econòmics superiors als mínims garantits per viure. Una renda individual que es pot reconèixer a partir de la majoria d’edat o l’emancipació legal. Un dret no condicionat a disponibilitats pressupostàries ni a l’obligació de participar en accions d’ inserció social i laboral. La RGC concreta el dret de les persones a viure en dignitat i llibertat, un dret bàsic reconegut en la legislació nacional, estatal i internacional: el dret a la vida digna.

El Parlament ha acceptat a tràmit la Iniciativa Legislativa Popular per una Renda Garantida Ciutadana i en pocs dies s’iniciarà la recollida de signatures per poder completar el procés i fer possible el debat parlamentari. Les dificultats per al debat es troben emmarcades en el tema pressupostari però estem convençudes que cal anar més enllà, prioritzar les partides adreçades a millorar les vides de les persones que estan en situacions més vulnerables i veure els beneficis socials que aporten, així com el necessari canvi de model que suposen en la lluita contra l’exclusió.