12.11.2014 | Article de Teresa Crespo, presidenta d’ECAS, publicat avui a El Periódico de Catalunya
Últimament es parla molt de pobresa energètica, però desgraciadament només se’n parla. Les poques decisions que s’han pres han estat les del Govern central, que amb el seu habitual excés de zel en el compliment de la llei i la defensa de les seves competències ha decidit recórrer davant el Tribunal Constitucional la normativa catalana que permetia un ajornament en el pagament dels subministraments elèctrics. Segons el seu criteri, el Govern català no té competències per a això.
El conseller Felip Puig s’ha afanyat a assegurar que, malgrat la prohibició, no es quedarà ningú sense la cobertura prevista. Ho celebrem i esperem que sigui possible. És incomprensible i inacceptable la falta de sensibilitat i de responsabilitat d’un Govern que anteposa qüestions legalistes a la justícia social. Constatem, una vegada més, la desconnexió entre la ciutadania i un Estat que governa a cop de normatives i oblida la seva missió de treballar pel benestar de la població.
El març d’aquest any es va celebrar una sessió parlamentària monogràfica sobre la pobresa i una de les resolucions va ser precisament millorar el decret de pobresa energètica, que ja existia. Es va decidir ampliar uns quants mesos el termini de pagament per a les famílies que no tinguessin els recursos necessaris, reconeixent així que tot ciutadà té dret als subministraments bàsics. L’acord va ser criticat per entitats socials per insuficient, ja que per un costat ajornava el problema al no condonar el deute i, per un altre, fixava condicions tan estrictes que limitava les possibilitats de beneficiar-se’n. L’escàs impacte (tot just uns centenars de famílies s’hi van acollir) així ho ha demostrat, i el Parlament ha instat el Govern a presentar un altre decret que s’estengui a tot l’any i simplifiqui els tràmits d’accés.
Mentrestant, el problema s’ha agreujat i últimament estem patint provocacions del tot inadequades, fruit de la falta de sensibilitat social i de sentit de la coresponsabilitat de certs actors. Mentre les grans empreses elèctriques monopolístiques anuncien el repartiment de grans dividends que superen, com és habitual, els resultats dels anys anteriors, el senyor Eduardo Montes , president de la patronal energètica Unesa, afirma que hi ha altres tipus de pobresa i que l’energètica no és més angoixant que les altres. Addueix que les empreses no en tenen cap culpa.
Discrepo completament d’aquesta afirmació, perquè penso que en una societat rica en què hi ha recursos, tots som responsables en la mesura de les nostres possibilitats i hem de contribuir a la redistribució de la riquesa. L’objectiu és reduir les desigualtats i garantir el dret de tota persona a una vida digna, no pas opulenta com la que avui disfruta una minoria cada vegada més privilegiada. Crec que la situació exigeix inventiva per trobar solucions i solidaritat i avançar més passos cap a la justícia social. En aquest sentit plantejo un suggeriment per desenvolupar un pla pilot que defineixi els criteris a aplicar, que tingui en compte el control de cada cas i que valori les ajudes o mesures que s’adiguin més a cada situació. M’atreveixo a proposar algunes iniciatives.
En primer lloc, es podria potenciar i canalitzar la responsabilitat social corporativa de les empreses subministradores i visualitzar accions centrades a prevenir aquest tipus de pobresa. O dedicar un percentatge dels beneficis a un fons social per cobrir les necessitats dels que no poden afrontar les factures, la quantia del qual hauria de ser molt superior a alguns dels fons avui existents. Una altra alternativa seria negociar amb els governs un acord per crear un fons extraordinari publico-privat que garantís els subministraments o, davant la falta de liquiditat de l’Administració, potser establir amb ella unes tarifes mínimes amb terminis sense interès per saldar el deute a llarg termini. Si ens decidim a innovar, crec que aquests apunts poden ser solament els primers d’una sèrie de possibilitats.
Sense obviar la resposta que pot reportar un bon màrqueting empresarial acompanyat d’un canvi d’actitud real per part de les companyies, també s’hauria de valorar el retorn social i econòmic de la inversió realitzada. Si les persones avui en risc d’exclusió veuen cobertes les seves necessitats bàsiques i poden superar progressivament la seva vulnerabilitat per convertir-se en ciutadans actius i integrats en la societat, generadors de riquesa, la seva participació pot ser a llarg termini un estalvi en beneficència i caritat. No vull acabar sense recordar que cada dia estem més a prop del fred propi de l’estació en què ens trobem i, si volem evitar que moltes famílies pateixin, les decisions són urgents.
Llegir l’article al web d’El Periódico | en PDF
