Fa tot just uns dies, el 15 de maig, commemoràvem el Dia Internacional de la Família. Però què celebrem veritablement aquest dia? Donada la quantitat de famílies que es troben avui en condicions de precarietat o de vulnerabilitat greu que impedeixen oferir als infants i a les persones dependents l’atenció i la cura que requereixen, s’imposa una reflexió sobre el model de societat que volem i sobre les situacions que estem disposats a permetre.

Si bé mantenim certs estàndards de recursos econòmics per oferir a les famílies que no poden atendre adequadament els seus integrants –ajuts per menjar, per al lloguer de l’habitatge o per al transport—, aquests recursos no són ni suficients, ni encertats. En la pràctica, no són altra cosa que la versió moderna de l’almoina que es donava antany a les portes de les esglésies, i que avui donen administracions i organitzacions privades a través de les entitats socials.

Els recursos, a més, es disposen a mesura que els problemes apareixen als mitjans de comunicació o generen alguna mobilització ciutadana prou massiva. Tot plegat, un llast que cal capgirar si volem garantir la dignitat de les famílies.

Les avançades lleis que s’aproven no compten amb l’acompanyament pressupostari que caldria per desplegar-les amb l’abast necessari i, davant la ineficiència de l’atenció fragmentada i de mirada curta, potser és temps de demanar el desenvolupament d’una política social que contempli les necessitats d’una forma global, amb respostes integrals.

El Pla Integral de Suport a la Família 2012-2016 parla d’ajuts econòmics i de prestacions universals. El programa destinat a les llars amb infants a càrrec dóna compliment al que estableix la Llei 18/2003 de Suport a les Famílies i en el període 2004-2011 va suposar un volum total de despesa de 1.314 milions d’euros. Però aquesta mesura, que corregia la manca de desenvolupament de les prestacions per infants a càrrec en el marc estatal i permetia oferir un suport al benestar material de les famílies amb més dificultats, es troba avui en suspens per raons pressupostàries.

Tenint en compte que les famílies que pateixen una taxa de pobresa més elevada són les monoparentals i les nombroses, on queda la responsabilitat dels Estats que recull la Convenció dels Drets dels Infants? Estan donant l’assistència adequada als pares, els representants legals i la família ampliada en l’exercici de les seves responsabilitats en relació amb la criança dels infants? Estan assistint els pares perquè puguin oferir les condicions de vida necessàries per al desenvolupament dels fills? Estan garantint que rebin la protecció i la cura adequades?

Al Comitè dels Drets dels Infants li preocupa que no es tinguin suficientment en compte els recursos, els coneixements i el compromís personal que han de tenir els pares i altres responsables dels infants, especialment en societats en les quals el matrimoni i la paternitat prematurs estan encara ben considerats.

L’Observació General número 7 de les Nacions Unides sobre la Convenció dels Drets dels infants diu que la primera infància és el període de responsabilitats paternals més ampli i intens en relació al benestar de l’infant, la seva supervivència, salut, integritat física i seguretat emocional, nivell de vida i atenció, oportunitats de joc i aprenentatge, i llibertat d’expressió.  En conseqüència, el compliment dels drets de l’infant depèn en gran mesura del benestar i els recursos de què disposin els qui tenen la responsabilitat de tenir-ne cura.

Partint del reconeixement d’aquestes interdependències, no seria més digne oferir a les famílies un suport econòmic amb un compromís de formació per a la millora de la cura i l’atenció del nucli familiar? Assegurar l’accés a habitatges assequibles i cobrir les necessitats bàsiques amb alguna forma de  treball o prestació específica que evités haver de recollir aliments, assistir a menjadors públics o viure en habitacions sense espai ni intimitat, de vegades fins i tot sense aigua ni llum, seria una veritable política de protecció i dignificació de la família.

Si volem avançar en aquest sentit, calen recursos econòmics i un pla de treball integral que afavoreixi la seva optimització, especialment en una situació de crisi com l’actual. Sense aquesta inversió de futur arrossegarem un llast que impedirà construir una societat més madura, responsable i cohesionada.