07.03.2016 | ‘Ple d’emergència social i la urgència de fer front a la pobresa‘, article de Teresa Crespo, presidenta d’ECAS, a Social.cat.
Aquesta setmana –dimecres 9 i dijous 10 de març— tindrà lloc un ple al Parlament de Catalunya centrat monogràficament en la situació d’emergència social, la reactivació econòmica, la gestió pública i la necessitat d’una resposta institucional. Aquest enunciat és, d’entrada, esperançador tenint en compte la situació actual, que es troba lluny de les manifestacions optimistes de creixement econòmic i de superació de la crisi. La realitat és que la pobresa és cada dia més severa i extensa i les desigualtats s’incrementen dia a dia.
El darrer informe d’Oxfam (PDF) indica que l’1% de la població més rica posseeix més riquesa que el restant 99% de la població mundial. Aquest comportament i desigualtat no és diferent a Catalunya o a Barcelona, on es dóna una esperança de vida d’11 anys de diferència entre els barris de Pedralbes i Torre Baró. En relació a la manca d’ocupació –una de les principals causes de la pobresa— veiem que l’atur ha disminuït, com també s’ha reduït la taxa d’activitat. Les dades indiquen que l’evolució del mercat laboral és negativa perquè avui hi ha menys gent que treballa i perquè l’ocupació és cada dia més precària: contractes temporals, jornades parcials i salaris baixos que han generat un nou perfil de pobresa representat per aquelles persones –gairebé el 15% dels treballadors— que malgrat estar ocupades tenen uns ingressos que no superen el llindar de la pobresa.
Al marge de la realitat que viu la població, durant els anys de crisi hi ha hagut una reducció sistemàtica de la despesa pública en polítiques socials i s’han endurit les condicions d’accés a algunes prestacions socials, una situació que ha comportat l’afebliment dels drets socials i la pèrdua del principi d’universalitat. L’acció social pública ha anat abandonant els principis de proactivitat, transformació i prevenció pels de reacció, urgència social i resposta conjuntural, molt condicionats per la reducció constant de la inversió social.
Davant d’aquesta situació, hom dubta de la capacitat que tindrà el debat parlamentari d’aquesta setmana per modificar substancialment la reactivació econòmica i la gestió pública per donar resposta a les necessitats actuals. És inevitable recordar el Ple sobre pobresa celebrat el març de 2014, fa exactament dos anys, que tenia per objecte –com ara es demana— evidenciar una problemàtica cada vegada més greu i donar-hi resposta institucional. En aquell moment el tercer sector va viure amb cert desencís el debat, en què no es va arribar a cap acord substancial entre el conjunt de partits. Es van aprovar divuit resolucions que en aquell moment ja es van valorar des del sector com una acció força feble. Dos anys després, la majoria de compromisos resten en l’oblit i no han aconseguit donar un pas important contra la pobresa.
Demanem als partits polítics que el debat sobre emergència social no sigui, una vegada més, un temps perdut. Creiem fermament que si el Parlament de Catalunya està compromès en la construcció d’un país nou i lliure, aquest ha de ser, en primer lloc, un país just. El compromís del conjunt del Parlament és urgent, fer front a la pobresa i les desigualtats no pot esperar més temps.
