08.03.2016 | ‘L’autonomia del tercer sector’, article de Teresa Crespo, presidenta d’ECAS a El Periódico de Catalunya
La competència entre entitats socials pot fer-los oblidar l’objectiu de defensa dels més febles
El tercer sector social ha experimentat un gran desenvolupament en els darrers anys: ha donat resposta a les noves emergències socials, ha incrementat la seva base social, s’ha convertit en un referent en les polítiques socials i ha estat escoltat pels polítics, ha tingut més presència als mitjans… En ocasions el creixement implica condicionaments o peatges que podrien ser preocupants. Em refereixo als concursos públics en què participen les entitats socials i a les exigències de presentar ofertes a baix preu que poden arribar a posar en perill la qualitat dels serveis o les condicions de treball, oposant-se al codi de bones pràctiques que amb esforç hem construït. Em refereixo també a la forta competència entre entitats, que pot fer oblidar els principis de col·laboració, equitat i companyonia entre organitzacions; o a quan per aconseguir una sostenibilitat institucional més consolidada s’anteposen interessos que es troben lluny de la defensa dels més febles, de la seva dignitat i dels seus drets.
Amb la finalitat de potenciar la cohesió i la fortalesa del sector es generen aliances entre els més forts enfront de les entitats petites, que van quedant cada cop més excloses dels grans convenis. Estem vivint una etapa positiva que està definida per un sector que fa un anys era inexistent i que avui és potent, que gestiona i que és un bon prestador de serveis, amb capacitat d’aglutinar diferents entitats i fer projectes de gran envergadura. Això és una bona noticia, sempre que es vetlli per la millora global del sector i per difondre el nostre model d’actuació.
Generalment tota evolució significa canvis i, en aquest sentit, les plataformes que aglutinem entitats -que ens demanen que les representem, defensem i els siguem útils— hem de vetllar per mantenir la nostra pròpia identitat. Diria que aquesta es fonamenta en la recerca del bé comú, sent crítics i promovent la millora de la societat. Em pregunto si hem arribat a ser suficientment determinants en la resolució dels problemes actuals, si hem estat prou crítics amb les polítiques restrictives que s’han aplicat, si hem fet les propostes que calien, si hem exigit les mesures que crèiem que eren irrenunciables i si hem sortit al carrer per defensar el nostre model de societat.
No tinc clar si la nostra evolució com a sector ha estat i és l’òptima, si el que estem aconseguint és el més adequat per a la millora de les condicions de vida de tothom, si els èxits que tenim són els que volíem, si els reptes assolits són els nostres, si estem avançant vers una societat més justa i equitativa. Tinc certes vivències que ens diuen el contrari i em sembla que no som tan autònoms i coherents com havíem pensat que érem, sinó que estem condicionats pels poders polítics de torn, pels interessos particulars, pel desig de mantenir-nos a primera línia i ser els protagonistes de tot -sense respectar el coneixement o expertesa de l’altre-, per demostrar que tenim un poder que no sempre hem aconseguit, per escoltar uns amics que avui tenen poder.
Amb certa lleugeresa es produeixen canvis d’objectius i de principis, a vegades inconfessos o inconscients, que ens fan perdre la veritable capacitat de decidir per nosaltres mateixos, de fixar estratègies i programar les nostres actuacions, de definir els nostres interessos i, en definitiva, de mantenir l’autonomia i llibertat.
Si en altres ocasions havíem alertat de l’excessiva dependència de les administracions a causa de les subvencions que rebíem -i que condicionava la nostra actitud i discurs més o menys discordant amb les polítiques socials que es practicaven—, avui crec que hem passat a un altre grau de relacions. Aquestes ens condicionen d’una altra manera i estan definides per aspectes més polítics i partidistes. Es posa en perill la veritable independència del sector, que no hauria de tenir color polític ni admetre altra cosa que un clar posicionament obert a totes les opcions polítiques, ideològiques, culturals i socials que defensin un model de societat més just, més equitatiu, més redistributiu i més divers on tothom pugui créixer com a ciutadà de ple dret (actiu, responsable, lliure i autònom).
Els que representem un conjunt de les entitats que configuren el tercer sector hem de ser molt curosos a l’hora d’establir relacions que puguin enterbolir la transparència dels acords entre la classe política i les organitzacions. En cap moment els avantatges avui aconseguits poden estar justificats per altra cosa que l’expertesa, la capacitat de resposta, l’autonomia i la representativitat de cadascun dels membres que componen el tercer sector social.
