19.07.2016 | ‘Aporofòbia. Discriminació feta paraula’, article d’Amalia Bartolini, membre de la junta directiva del Centre d’Acollida Assís publicat a Social.cat.
Estem acostumats a sentir parlar de discriminacions negatives com el racisme i la xenofòbia. Adela Cortina, fa ja anys, va advertir que sota aquest aparent rebuig a l’immigrant o cap al negre s’oculta en realitat el rebuig al pobre. No és contra l’estranger ric ni contra el reeixit jugador de bàsquet que s’erigeixen murs ni restriccions, sinó contra els representants pobres d’aquests grups. Ella anomena a aquest comportament ‘Aporofòbia’, paraula que va construir a partir de mots grecs que signifiquen “persona sense sortida, pobre” i “rebuig, odi”.
Un cas paradigmàtic de aporofòbia és el de Rosario E., cremada viva en un caixer de la part alta de Barcelona el 2005 per 3 joves veïns del barri. És el tipus d’acte brutal que posa en evidència allò que hi ha sota la superfície i que va fer que, des del Centre d’Acollida Assís, es realitzés el 2006 el primer informe de denúncia sobre “les violències” de la qual són víctimes silencioses les persones sense llar. Ja han passat 10 anys d’aquella mort horrible i de l’informe. Tot i això, la resposta de les autoritats i de la societat ha estat escassa. D’això també se’n podria dir aporofòbia.
Aquesta discriminació es manifesta en diferents graus de violència física i/o psicològica i les seves víctimes en són moltes, encara que les persones sense llar (PSLL) siguin les que reben els nivells més alts de crueltat. El rebuig comença subtilment amb la indiferència, amb l’absència de polítiques socials que evitin que hi hagi algú que es vegi obligat a fer, de l’espai públic, el seu habitatge. A partir d’aquí segueixen l’acceptació social d’una situació degradant, la propagació de la culpabilització de l’individu per una situació que respon fonamentalment a factors estructurals i socials, la justificació cultural de l’exclusió social i l’absència de tipificació de l’aporofòbia com a delicte d’odi. La discriminació sol acabar manifestant-se en les formes més grotesques de tractes vexatoris, estafes i agressions verbals i arriba, en casos extrems, a comportaments violents que causen la mort de la víctima.
És llavors quan arriba a les pàgines policials dels diaris, quan la aporofòbia es fa visible. Aquesta violència directa és la punta de l’iceberg dels processos estructurals i culturals maquillats dins de la normalitat social que fan que individus poc instruïts interpretin com a legítims els seus atacs a éssers que, sota la seva perspectiva, han perdut la qualitat humana transformant-los en objectes. En deshumanitzar l’altre el judici moral queda suspès, l’agressor no sent que estigui cometent una falta. El 47% de les PSLL entrevistades el 2015 van relatar episodis aporofòbics. La societat, amb el seu silenci, ocultació i criminalització de la pobresa, està atorgant llibertat a l’individu per actuar segons la seva consciència deformada davant d’un ésser humà l’únic delicte ha estat el de no tenir “capacitat de consum”.
Per A. Cortina “allò indubtable és que la repugnància davant el desemparat, té una força en la vida social que encara és més gran precisament perquè actua des d’un menyspreable anonimat”. Per això, que hi hagi la designació específica, la paraula que denúncia al fet i que aquesta es divulgui i difongui en l’àmbit social permet que l’aporofòbia es pugui percebre, analitzar, comprendre i valorar de manera a que aquesta realitat adversa arribi a ser transformada.
Sabem que l'”exclusió” és una construcció social. Hi ha persones vivint als carrers perquè la societat no fa res o gairebé res per evitar-ho. La bona notícia és que es tracta una cosa que, si hi ha voluntat política i participació social, té solució.
