16.01.2018 | Entrevista del portal Social.cat a Teresa Crespo, vocal de Pobresa d’ECAS.
Abans que Catalunya celebrés l’1-O, abans que l’Estat decidís escapçar l’autogovern amb l’article 155, abans dels presos polítics i abans, encara, de les acusacions d’adoctrinament contra l’escola catalana, ens vam reunir amb Teresa Crespo, que ara ostenta el càrrec de vocal de Pobresa de l’ECAS i que aleshores n’era la presidenta. Crespo desgranava, sense dubtar, com si les preguntes que li féssim ja se les hagués fet ella abans, les causes i conseqüències de la crisi econòmica i reconeixia una realitat que és tan certa com trista: “La pobresa t’arrenca la llibertat”.
Quan algú està a l’atur depèn d’una prestació, i això significa que els drets que tenia reconeguts han estat limitats. Més enllà de la falta de recursos, la pobresa et fa perdre la llibertat perquè no pots decidir què vols fer amb la vida. La pobresa s’evidencia a través de múltiples factors que s’interrelacionen: els ingressos, el treball, la salut, l’autonomia… Per això, quan algú vol sortir de la pobresa, no només ho resol amb diners. La Renda Garantida hi ajuda força i assegura que les persones tinguin uns ingressos mínims per decidir com viure, però cal una visió més global.
I com es resol, doncs?
En aquest moment, un 12% de famílies que no tenen cap ingrés no accedeix a cap renda bàsica. La crisi només ha acabat per a uns pocs. La pobresa és cada vegada més profunda. Això és inacceptable! Però tan important són els recursos com apoderar les persones. I això vol dir ajudar-les a recuperar la llibertat, la decisió, les ganes de participar.
Com s’ajuda les persones a fer-se valdre de nou?
El primer que cal fer és ensenyar a esperar, a entendre que les oportunitats sempre arriben. Després, hem de potenciar les capacitats transversals, hem d’ensenyar a participar, liderar, exercir responsabilitats. Tant hi fa si ets un obrer o un empresari, el pitjor que et pot passar és que et trobis sense fer res. No pot ser que estiguem perdent tant potencial humà! Per això hem d’ajudar les persones a crear activitat, però cal pensar bé quina mena s’ha de promoure. A mi em sembla que, més que el treball, s’ha de motivar la participació comunitària. Ja sigui lúdica, esportiva o de millora del barri motiva espais relacionals i, per tant, la persona que està sola té un motiu per sortir-se’n. Aquests espais poden generar, al final, economia social i motivar la integració i cohesió social d’un territori.
Això va contra l’individualisme salvatge que impera a les nostres societats.
Totalment d’acord. Tenim una economia que busca el benefici propi i ràpid, en comptes d’un model que defensi l’equitat i el bé comú. Tenim una economia que no està feta per a les persones. La suma de petites iniciatives locals pot ajudar a canviar, de mica en mica, aquest sistema. Soc conscient que no ho farem d’un dia per l’altre. Les entitats socials fem el que podem, però de vegades no en sabem prou, ho reconec. Tot i així, hi ha hagut experiències que han motivat que la gent surti al carrer i que diferents generacions es relacionin entre elles. Sovint les entitats treballem amb col·lectius que mai no arribaran a tenir un lloc de treball convencional. I què fem, aleshores? Cal pensar polítiques específiques, com fa el programa Làbora, que aposta per ocupar els col·lectius més vulnerables, fer que la persona se senti útil a la vida. Al final, dona igual si treballa, col·labora amb algun projecte o ho fa per afició.
