20.11.2018 | Crònica ‘Es pot canviar el món mirant la tele?‘, 13 de novembre al Col·legi de Periodistes

N’hi ha prou amb informar sobre la realitat social per conscienciar i mobilitzar la ciutadania? Les entitats socials podríem col·laborar més amb mitjans, productores audiovisuals i creadors de continguts per fer arribar els temes socials a audiències més àmplies? A partir d’aquestes preguntes, el passat 13 de novembre l’Agència de Comunicació Social d’ECAS i Lafede.cat vam organitzar, junt amb el Col·legi de Periodistes, una taula rodona amb el títol ‘Es pot canviar el món mirant la tele? Despertar consciències i construir imaginaris més enllà de la informació’.

Periodistes i, sobretot, comunicadores d’entitats socials vam parlar de l’impacte de la ficció i l’infoentreteniment en la construcció de valors i imaginaris socials amb tres ponents que, des de diferents àmbits professionals, hi poden contribuir: la guionista de TV3 Gisela Pou, la directora de la productora Quepo, Sonia Ros, i el periodista Santi González, redactor de Salvados des dels seus inicis i director d’altres programes de Producciones del Barrio. Des de la fila zero van aportar experiències concretes la presidenta de Dincat, Rosa Cadenas (sobre la pel·lícula Campeones), Beatriz Serrano d’Accem (campanya #SaveAHater) i el periodista Carles Prats, director del documental My friend de TV3.

Actualitat versus nous formats

Després d’anys de centrar els recursos en reforçar els gabinets de premsa per sortir a les notícies, articular un bon discurs per fer incidència i dissenyar campanyes per sensibilitzar, les entitats constaten que les sèries de ficció o els nous formats informatius generen –gràcies en part a l’efecte viral de les xarxes socials— més converses i debats que els mitjans clàssics sobre algunes de les problemàtiques amb les quals treballen. Tal i com va plantejar Agnès Felis, que va moderar l’acte, tot i que la conversió dels missatges i relats en canvis socials no és directa, hem de creure en el poder de l’acumulació dels esforços comunicatius des de diferents fronts en clau de transformació social. I és des d’aquesta perspectiva que avui moltes organitzacions es plantegen obrir el ventall de professionals i canals amb què col·laboren i es relacionen.

Gisela Pou va començar deixant clar que la funció de les telesèries és entretenir, però a banda del seu compromís personal amb la construcció de relats que serveixin per “obrir debat i conscienciar tant espectadors com lectors”, va reconèixer que l’impacte de determinats productes obliga a assumir certa responsabilitat social. En el cas de TV3, des de Poblenou, que es va convertir en un autèntic ‘fenomen de masses’, guionistes i productores són molt conscients del potencial de les sèries de llarga durada en la normalització de certs fenòmens o col·lectius, com per exemple l’LGTBI.

L’impacte no és el mateix ara que fa vint anys perquè l’oferta s’ha multiplicat i, per altra banda, al conservadorisme dels productors (que tendeixen a repetir fórmules d’èxit en lloc d’innovar i arriscar) se suma el llast de la “correcció política”, que dificulta crear personatges no estereotipats perquè els “diferents” s’acaben convertint els representants de tot un col·lectiu. Però, tot i així, la ficció representa un terreny molt atractiu –alhora que poc explorat i explotat— per arribar a grans audiències.

Rosa Cadenas va ser contundent a l’hora de valorar l’impacte positiu de Campeones, la pel·lícula de Javier Fesser protagonitzada per persones amb discapacitat intel·lectual, i del programa que hi va dedicar posteriorment Salvados. “Han fet més per donar a conèixer el col·lectiu que totes les campanyes i la difusió que haguem pogut fer nosaltres en anys”, va afirmar la presidenta de Dincat. “És clau tractar-los amb respecte i realisme, no totes les sèries ajuden; Good Doctor per exemple no ho fa i els pares pensen que els seus fills seran així”.

Santi González va confirmar que fugen deliberadament de la condescendència quan tracten amb col·lectius o persones en situació de vulnerabilitat i va repetir en diverses ocasions la paraula ‘honestedat’ per definir la forma de treballar de Salvados. En l’evolució del programa, que va néixer com un espai d’humor, va marcar un punt d’inflexió la cobertura del 15M i el canvi cultural que va comportar; el pes es va traslladar a la informació, si bé amb un enfocament molt determinat que no renuncia a l’humor i aposta de manera clara per proximitat i la complicitat amb l’espectador. La llibertat amb què el programa tria i tracta els temes no perilla –“estem blindats per l’audiència”—, però González va advertir que la televisió tal i com la coneixem desapareixerà en pocs anys perquè el futur són les plataformes audiovisuals.

Davant les limitacions del panorama mediàtic, Sonia Ros va explicar que el compromís de la productora Quepo passa precisament per complementar el  relat global amb determinades veus i enfocaments, i va insistir en la dificultat de mesurar l’impacte social de la comunicació: “No hi ha prou eines i indicadors, no tenim instruments de mesura més enllà de l’audiència».

Personatges i testimonis

Tots els convidats van coincidir que, a l’hora de posar en agenda determinats temes o dissenyar determinats personatges, la col·laboració entre entitats i  productores és fonamental, i es van mostrar oberts a explorar les vies necessàries. Santi González va assegurar que Salvados col·labora de manera habitual amb el sector social i va reconèixer la seva aportació clau en la cerca d’històries i testimonis colpidors.

La necessitat de conjugar l’interès social dels continguts amb formats comercials que permetin arribar a grans audiències va ser un dels punts de consens entre els presents. Gisela Pou va ser crítica amb les servituds que comporten certs canals, però va estar d’acord amb Santi González que val la pena mirar de fer compatibles la informació i l’entreteniment.

Agnès Felis va posar sobre la taula que potser les ONG s’excedeixen en la protecció dels col·lectius amb què treballen o en el control de la seva imatge i Sonia Ros, acostumada a tractar amb entitats, va corroborar que tant la manca de recursos econòmics com l’extrem rigor compliquen l’abordatge audiovisual de molts temes socials. En aquest sentit, va demanar al sector més confiança i valentia, així com aparcar el corporativisme: “Potser no cal explicar tots els matisos del discurs propi o del tipus d’intervenció de l’entitat quan ens adrecem al gran públic”. Fins i tot Salvados ha hagut de renunciar a algun tema per aquest excés de zel: Santi González va desvetllar que, malgrat el bagatge i el prestigi adquirit al llarg dels anys, la manca de col·laboració per part d’experts i professionals havia fet impossible un programa sobre els joves migrants sense referents familiars.

Carles Plats va exposar com el documental My friend va néixer de la voluntat de reenganxar l’audiència amb el tema dels refugiats en un moment en què ja hi havia cert cansament. “Les històries personals i els testimonis són fonamentals perquè l’audiència empatitzi”, i des d’aquest mateix punt de vista TV3 es va sumar també a la campanya #VolemAcollir impulsada per Casa Nostra Casa Vostra, que va incloure la sèrie Vides aturades  en horari de màxima audiència.

Carles Parts i Sonia Ros van plantejar finalment que, com ha succeït amb les qüestions de gènere, la millor manera de posar en agenda certs temes o abordar-los de manera complexa és renovar i diversificar les redaccions dels mitjans. “En els darrers anys les dones s’han fet més presents en llocs de responsabilitat, com a caps de secció dels informatius o directores de programes, i això s’ha notat en la ‘feminització’ dels continguts i de la informació”, va afirmar Prats.

*Aquesta informació s’ha elaborat conjuntament Lafede.cat / ECAS i apareix a la web de les dues entitats.

El vídeo de la taula rodona està disponible al canal yotube de Lafede.cat.