06.02.2019 | Article d’opinió de Raúl Martínez, vocal de Migracions d’ECAS, a El Periódico de Catalunya
Plantejar l’atenció als adolescents i joves que migren sols com a part del fenomen migratori global significa ser conscients de la seva magnitud i del seu caràcter estructural, amb tendència a l’alça. Davant d’aquesta constatació, l’abordatge ha de posar el focus en la seva integració com a ciutadans de ple dret. Adults. Si arriben al nostre país sent encara menors d’edat se’ls ha de tutelar i extremar la seva protecció, d’acord, però el nostre deure com a societat d’acollida no acaba aquí.
Durant el primer període s’ha d’assegurar al menor sense referents familiars una atenció que, més enllà de cobrir les seves necessitats bàsiques, garanteixi els seus drets, entre els quals a l’autorització de residència i a un permís especial de treball a partir dels 16 anys. Primer escull: la saturació del sistema de protecció i la lentitud dels processos administratius aboquen centenars de joves a la majoria d’edat sense la situació legal plenament regularitzada. En aquests casos, la Llei d’Estrangeria actual esdevé un mur pràcticament infranquejable
Els qui superen aquest primer obstacle i assoleixen la majoria d’edat ‘amb papers’ s’enfronten a un ardu procés d’emancipació que passa necessàriament per tenir sostre i ingressos. Com per a la resta de joves, l’accés a l’habitatge i la incorporació al mercat laboral són dos grans reptes. Amb les dificultats afegides en aquest cas de no tenir una base sòlida pel que fa a formació –començant pel coneixement de l’idioma— ni una xarxa familiar i social que aplani el camí. Si a més existeixen altres problemàtiques, de salut mental o consums per exemple, el risc de veure’s okupant o directament al carrer és evident.
L’Administració ha previst per als extutelats un període de transició cap a la vida autònoma amb prestacions econòmiques i opcions d’habitatge vinculades a programes d’inserció laboral, però davant el volum de joves a atendre, la complexitat de les seves situacions i la diversitat dels seus perfils, la insuficiència de recursos és flagrant. El següent espai d’atenció primària, que són els Serveis Socials, estan col·lapsats i no compten amb recursos ni suficients ni adequats per entomar el relleu.
La realitat és que la immensa majoria dels extutelats no poden treballar i han de renovar la residència acreditant uns mínims mitjans de vida. En aquest moment el perill és que es produeixi un ‘segon abandonament’ que pot ser el definitiu:malgrat que en molts casos estem davant de joves adultitzats per la seva trajectòria personal i el seu procés migratori, es tracta de persones en situació de vulnerabilitat que segueixen tenint necessitats d’atenció i de cures. El llindar entre la minoria i la majoria d’edat és fràgil i difús. Si la primera fase d’acollida ha estat breu (sovint arriben a pocs mesos de fer els 18 i amb prou feines hi ha temps de documentar-los) i deficient en termes de capacitació i integració social, la preparació per a la plena autonomia com a finalitat última de la protecció dels menors queda qüestionada. I els joves es veuen empesos a un salt al buit.
