24.05.2019 | Article de Sonia Fuertes, presidenta d’ECAS, publicat al diari Catalunya Plural

La majoria de partits coincideixen, durant la campanya, en la necessitat de garantir certs drets bàsics. Però després voten en contra de les mesures efectives: hem de fixar-nos en actuacions i no en les paraules per valorar el grau de compromís. Millorar la qualitat democràtica també és això.

La imminència de les eleccions municipals s’ha traduït en la celebració de diversos actes i debats, alguns d’ells organitzats a iniciativa del tercer sector social. Ara bé, a diferència d’altres moments, en aquesta ocasió el format escollit ha prioritzat la gestió del temps i la concreció de propostes. Així, s’ha donat un temps reduït al fet que els candidats i candidates puguin exposar les seves idees i actuacions entorn a un o més temes que es consideren essencials per a transformar el nostre model i avançar cap a una societat més inclusiva: habitatge, garantia d’ingressos, pobresa i desigualtat, acollida de persones d’origen migrant i ocupació han estat alguns dels protagonistes d’aquests espais.

El canvi de format no és casual i respon a una sensació que sovint ens movem en un univers massa discursiu, molt conceptual i poc operatiu. Aparentment, quan parlem de polítiques socials estem ràpidament d’acord. La majoria dels partits estan a favor de l’empadronament (tot i que molts municipis no compleixen la llei) o coincideixen que cal actuar per garantir l’accés a l’habitatge (si bé no tots van votar a favor de la reserva del 30% per a pisos de protecció en les noves promocions). Per tant, hem de fixar-nos sobretot en les seves actuacions per valorar el grau de compromís en alguns terrenys.

Dit això, el debat i el maquillatge conceptual també ofereixen pistes. Podem advertir certes torsions quan preguntem per les polítiques de garantia d’ingressos i se’ns parla d’ocupació, per exemple. O quan en parlar de prestacions s’esmenten seguida el frau i l’economia submergida. Matisos que no són tals. Que responen a models diferents i a mirades divergents. Per tant, és evident que els plantejaments dels partits no són iguals. El model de societat a què apunten, si es desenvolupessin amb claredat, presentaria diferències molt rellevants, i d’aquí que aquests espais de debat hagin de ser cada vegada més concrets, amb preguntes directes i poc marge per a la retòrica.

Però no només això. Sabem que la definició de polítiques socials no és només gestió, sinó que ha incardinar-se en un marc conceptual més ampli. Parlar només de gestió pot generar certa sensació d’asèpsia, de prendre decisions polítiques sense fonamentar-les en una “ideologia”. I sabem que no és així, tot i la necessitat de presentar les propostes amb major concreció pel que fa a la seva implementació. Des de les entitats ho intentem propiciar formulant  els nostres plantejaments i compartint-los amb les forces polítiques perquè es pronunciïn clarament sobre això.

Definició de prioritats, d’objectius, de calendari, d’assignació de recursos. Finalment, això és el que ens dóna la mesura dels diversos posicionaments. I juntament amb aquest full de ruta, l’avaluació del compliment d’objectius i d’impacte ha d’estar prevista per poder quantificar i qualificar la consecució de canvis en espais de governança compartits i amb capacitat decisòria real. Millorar la qualitat democràtica de les nostres societats també és això.