11.06.2019 | Article d’opinió de Marisol Vergés, directora financera de la Fundació Surt, a Catalunya Plural
Des de la creació de l’estat del benestar després de la II GM no s’ha analitzat prou la desigualtat de gènere en relació a l’organització i repartiment dels treballs de les cures en aquesta intervenció de l’estat, dirigida a millorar les condicions de vida i benestar social de la població. Les polítiques de benestar desenvolupades s’han fet pensant més en l’esfera productiva que en la reproductiva. En general l’actuació dels Estats es van centrar en desenvolupar les àrees de Sanitat, Educació i Pensions. Dins de l’àmbit de les cures, aquestes accions es van centrar més en la cura dels infants, però van deixar de banda altres tipus de canvis en les necessitats de cura, com ha estat, per exemple, el canvi en la piràmide demogràfica.
L’estat va començar a promoure polítiques d’igualtat, incloent també la integració de les dones en els espais de poder i de presa de decisions del propi estat. La integració de les dones a tots els nivells en les institucions i administracions publiques va afavorir que poguessin intervenir en el disseny i avaluació de les polítiques públiques.
Però, tot i això, els models d’estat del benestar van continuar tenint com a prioritat l’esfera productiva: assegurar el proveïment de béns i serveis, en front l’esfera reproductiva.
No van tenir en compte les transformacions socials: l’envelliment de la població i els canvis que han suposat la incorporació de la dona al mercat de treball, que comporta unes noves necessitats socials i requereixen d’un canvi urgent en les polítiques dels estats. Aquest canvi és difícil que es doni si no es dóna una canvi sociocultural profund que transformi l’ordre patriarcal. Sembla doncs que, fins i tot en els països on hi ha un estat del benestar més desenvolupat i on porten més anys duent a terme polítiques de gènere, hi ha un repartiment molt desigual de les tasques de cura, recaient aquestes en les dones.
L’Índex d’Igualtat de Gènere és un eina desenvolupada per la UE per tal de mesurar la desigualtat de gènere i que serveix tant per mesurar l’índex en cadascun dels països com per fer comparacions entre ells. Les primeres dades són del 2005 i les últimes de les que es disposa fan referència al 2017. Suècia, Dinamarca Finlàndia, i Noruega, són els països amb un índex global d’igualtat més elevat. L’estat espanyol se situa en el número 11.
L’estat espanyol és considerat com un estat del benestar “familista”: caracteritzat per poca despesa pública familiar i poc desenvolupament de serveis públics d’atenció a les cures. La protecció social se sustenta principalment en la família com a garantia del benestar. Malgrat que durant les tres darreres dècades s’han dut a terme polítiques de despesa en educació i sanitat, el cert és que l’estat gairebé no s’ha intervingut a l’esfera de cures. Aquestes continuen sent assumides majoritàriament per les dones, el que dificulta la igualtat real de gènere. La família és la unitat de socialització de les cures. El benestar s’ha sustentat en les dones, que s’han fet càrrec de les tasques domèstiques i de cura d’infants, persones malaltes, gent gran…
Amb la creixent incorporació de les dones al mercat de treball, el treball de cures s’ha externalitzat a baix cost per a que sigui assumible per les famílies, amb la consegüent precarització del treball de cures i de la llar, majoritàriament dut a terme per altres dones i moltes vegades a càrrec de dones migrants, el que anomenem transnacionalització de les cures. Ni el nivell econòmic de totes les famílies ho permet ni és la solució a la manca de polítiques públiques que construeixin benestar des d’una perspectiva de gènere real i posin al centre les persones i el treball de cures.
