24.08.2019 | Article de Sonia Fuertes, presidenta d’ECAS, al diari Ara
L’any 2005 Nelson Mandela va protagonitzar a Londres un dels seus discursos més coneguts. Convidat pel grup Make Poverty History,va expressar dues idees amb contundència. La primera: la pobresa no és natural i erradicar-la és un acte de justícia, no de caritat. La segona, adreçada als líders polítics, presentava un fort component reivindicatiu: tenim gana d’accions. Accions amb coratge i amb visió.
Catorze anys després sembla que no hem avançat gaire pel que fa a l’erradicació de la pobresa, ni tampoc en la seva concepció. És evident que no ho hem aconseguit des d’una perspectiva global: 783 milions de persones aproximadament viuen per sota del llindar de la pobresa al món, amb menys d’1,90 dòlars al dia, i només el 46% es troben emparades per algun mecanisme de protecció social. Aquest fet, juntament amb l’emergència climàtica i les guerres, explicaria part de l’èxode poblacional que vivim actualment, que sovint es tradueix en dramàtiques pèrdues humanes.
Fem una ullada també a Catalunya. Les darreres dades de l’Idescat situen la taxa de risc de pobresa en el 21,3%. Una de cada cinc persones no disposa dels 915 euros estipulats com a llindar, situació que afecta especialment les dones i els joves per sota dels 16 anys. Convivim, doncs, amb situacions que denoten una extrema vulnerabilitat, algunes més visibles que d’altres. Persones que viuen al carrer, que fan cua als bancs d’aliments, que demanen almoina a la porta del súper, que miren de buscar-se la vida mitjançant activitats il·legals com la venda ambulant, per exemple. O, de manera més invisible, famílies que afronten greus dificultats per mantenir el seu habitatge i abonar els subministraments, joves lligats a condicions laborals precàries que no poden desenvolupar un projecte vital, dones grans que malviuen amb pensions exigües, infants amb necessitats nutricionals no cobertes. Cares més o menys visibles d’un mateix fenomen.
Sembla que haguem acceptat la pobresa com un fet natural, seduïts per una concepció gairebé darwiniana de les nostres societats estretament vinculada al capitalisme. Des d’aquesta lògica podríem considerar que l’existència de la desigualtat és inevitable i que fins i tot té un cert efecte dinamitzador, en el sentit que afavoriria la competitivitat. Seguint en aquesta línia, les persones pobres ho serien perquè no s’han esforçat prou. Si analitzem amb certa perspectiva crítica el mite de l’emprenedor ens acabarem creient que triomfar és només una qüestió de perseverança.
Ara bé, cada cop tenim més evidències que no es tracta d’un fenomen vinculat a la voluntat individual. El darrer informe de la Fundació Foessa, per exemple, mostra que créixer en un entorn amb carències dificulta la mobilitat social, i apunta que “es combina l’explicació de la socialització familiar en una llar pobra amb la falta de voluntat política de les elits i de la fortalesa de l’estat social per compensar el punt de partida”.
Si finalment és el model socioeconòmic el que genera les desigualtats i són els mecanismes de protecció i promoció social els que no funcionen, haurem de replantejar tot el sistema de dalt a baix, demanant molta més incidència en les polítiques socials. Aquesta incidència, però, resultarà fallida si no és fruit d’un escenari d’amplis consensos i de definició clara de prioritats; uns objectius que semblen inassolibles vistos els darrers esdeveniments polítics.
Necessitem sortir d’escenaris immobilistes i de pròrrogues pressupostàries. Necessitem visió a llarg termini, amb responsabilitat i vocació de servei a la ciutadania. Perquè tenim molta gana. Gana d’accions.
