“A la vida donar valor a allò que en té és més que necessari”. Quanta raó té el periodista Antoni Trobat a l’article “Considerar valor totes les ferides”, publicat fa pocs dies a l’ARA. Quan t’endinses en la seva lectura, el pensament i la reflexió inevitable és: quantes vegades, per culpa del ritme vertiginós del dia a dia, no hem valorat prou allò que hem aconseguit? Segurament la resposta és que més d’una, de dues i de tres vegades no hem estat capaces d’apreciar-ho en la seva justa mesura, i no parlo de fer-ho des del triomfalisme sinó des de tot el contrari, des de l’orgull d’haver-ho aconseguit amb perseverança, treball i paciència.

Avui es compleixen dos anys justos de la posada en marxa de la renda garantida de ciutadania. Quan això va succeir, encara no era presidenta de la Taula del Tercer Sector, però recordo clarament com les entitats socials, els moviments socials i les mateixes administracions ho vam celebrar com una victòria col·lectiva. Gràcies a l’impuls ciutadà d’una ILP havíem guanyat un dret social que assegura que les famílies que estan per sota del llindar de pobresa tinguin garantida una prestació econòmica que les vol ajudar a superar una situació d’extrema vulnerabilitat. Perquè la renda garantida de ciutadania és això, dignitat en majúscules. Dignitat per a les persones.

Després de quatre anys de lluita i dues legislatures de negociacions, per fi ens havíem dotat d’una eina veritablement efectiva per lluitar contra la pobresa i l’exclusió. Com deia l’aleshores consellera de Treball, Afers Socials i Família, Dolors Bassa (injustament empresonada), s’obria “un nou paradigma” en l’atenció a les persones. No assistencialisme, sí promoció de l’autonomia de les persones i sí oportunitats per sortir de l’atzucac. Semblava que estava tot encarrilat, però el desplegament de l’ajut, en els seus moments inicials, ja apuntava les serioses dificultats que encara avui arrosseguem.

És cert que l’aplicació del 155 i el mig any de paralització institucional van frenar i dificultar un procés que s’entén que no ha de ser gens fàcil de gestionar per la seva complexitat, però això no pot servir d’excusa per al Govern. Dos anys després de l’entrada en vigor, no disposem del reglament que permet el desplegament total de la prestació i la previsió és aprovar-lo a principis del 2020; la comissió de govern, l’òrgan que avalua i fa el seguiment de l’aplicació i el funcionament de l’ajut, no s’ha constituït formalment fins a principis d’aquest estiu, i els tràmits, tot i que han millorat una mica, continuen sent massa burocràtics i lents, i aquest fet és especialment preocupant perquè són persones que estan en una situació límit. Quan no tens res, quan has perdut la feina, quan pots perdre casa teva, quan tens dificultats per comprar menjar o per pagar les factures energètiques, no pots esperar. Cal agilitat en la gestió i aquí, de manera reiterada, les entitats socials ens hem ofert a tenir un paper actiu en la seva implementació, reclamant que volem formar part de la planificació, gestió i acompanyament de les persones en els tràmits de l’ajut o en plans d’inserció laboral i d’inclusió.

Malgrat tot això, voldria recuperar l’esperit de la frase que obre aquest article -“A la vida donar valor a allò que en té és més que necessari”- perquè el que no podem fer és no valorar l’impacte positiu que té un dret social com aquest. Necessitem que aquesta eina de la qual ens hem dotat arribi al màxim de persones susceptibles de ser-ne beneficiàries i hem de resoldre aquelles situacions de precarietat que impedeixen fer extensiu aquest dret, pel que fa a la quantia i la cobertura, a col·lectius en situació d’especial vulnerabilitat, com pensionistes, persones amb discapacitat, famílies monoparentals o persones sense llar. Necessitem fer valdre com pot contribuir decisivament a dignificar la vida de les persones. Necessitem valorar com ens ha costat arribar fins aquí i com totes juntes -tercer sector, agents socials i administracions- hem de seguir esmerçant esforços perquè realment funcioni. I cal que ho entomem de pressa perquè les perspectives econòmiques, tant europees com mundials, no són gaire optimistes i si ara ja tenim una pobresa severa crònica, esperem a veure què succeirà quan hi hagi una nova crisi econòmica, perquè tard o d’hora passarà. Serà aleshores quan, més que mai, haurem de disposar de totes les polítiques socials possibles per fer front als seus efectes devastadors i la renda garantida ha de ser un d’aquests instruments cabdals per combatre’ls.